L’independentisme va cometre l’error de confondre la simpatia dels mitjans de comunicació i de part de l’acadèmia amb la possibilitat de suport internacional efectiu a una República Catalana autoproclamada. Però, posteriorment, és l’Estat espanyol el que s’ha equivocat greument en pensar que els sistemes judicials de les democràcies europees són igual de moldejables que els tribunals espanyols. La vicepresidenta Sáenz de Santamaría no pot despenjar un telèfon -com fa tranquil·lament a Madrid- i posar a les seves ordres un jutge belga, danès, suís o finlandès per explicar-li que la violència dels seus policies ha de servir per condemnar els representants democràtics dels que van ser apallissats.
Aquesta és l’estratègia i la funció principal de l’exili català. A base de ser convidats a moltes capitals d’Europa, Puigdemont i els seus deslegitimen, de forma humiliant, la justícia de Madrid. En aquest sentit, les fronteres espanyoles retornen a la condició que tenien durant el franquisme, quan la Guàrdia Civil i els jutges de la dictadura contribuïen poderosament a l’Spain is different del ministre franquista que va fundar el PP.
Quan Espanya va haver de retirar l’única euroordre que, fins ara, s’ha atrevit a emetre, ForoCoches va canalitzar una campanya de boicot a la cervesa belga. A hores d’ara ja no poden fer ni això.
