Quaranta anys de dictadura oficial i quaranta més de democràcia empeltada de franquisme sociològic han fet molt de mal a diverses generacions d’espanyols. Espanya és un Estat moralment degradat per les seves elits, que s’aprofiten d’una societat en letargia permanent, que ha vist com una monarquia il·legítima i un règim blindat de qualsevol intent de de ruptura radical amb el passat ha segrestat la democràcia. La majoria de ciutadans espanyols han acceptat com a normal la perversió de l’Estat de dret, la violació de drets civils, la justícia injusta i la subversió de la democràcia, sense adonar-se que és una trampa eterna per a ells mateixos i els seus descendents, i la garantia de privilegis d’uns pocs. Els representa un Estat que violenta el dret i restringeix drets a canvi, només, de la unitat d’Espanya.
Aquesta letargia democràtica és, desgraciadament, el gran èxit del franquisme i la Transició. Aconseguir que tot un país, amb excepcions remarcables, però pràcticament invisibles, resti impassible davant d’atacs intolerables en qualsevol democràcia, com la persecució política i judicial davant la defensa pacífica d’una ideologia –el jutge Llarena ha institucionalitzat l’autoritarisme ideològic en l’aute del conseller Forn i els ministres anuncien sentències judicials prèvia celebració de judicis- i la brutalitat policial contra població civil desarmada, però també la impunitat de l’extrema dreta i la legalitat absoluta de partits feixistes. Per comptes de sortir al carrer en massa a protestar i defensar una Espanya democràtica, a la resta de la península la gent opta per demanar més sang o per restar indiferent al sofà, i només uns pocs són dissidents del règim, i en conseqüència, lapidats a les xarxes socials, als mitjans madrilenys i al Congrés dels Diputats. A Espanya segur que hi ha milions de demòcrates avergonyits de formar part d’aquest Estat immoral, però acaben esclafats pels efectes d’aquest franquisme sociològic consolidat, que reacciona unitàriament contra ells o contra qualsevol que posi en qüestió aquest búnquer.
A Espanya, abans o després arribarà el canvi generacional i polític, però segurament passaran molts anys. Ciutadans apunta com a possible relleu d’un PP degradat i podrit de corrupció, però el partit d’Albert Rivera s’escola encara més a la dreta i el seu nacionalisme és més radical. I Podemos, l’únic partit estatal que creu en la reforma –que no revolta- i en una democràcia del segle XXI, viu lluites internes permanents i és l’enemic número u de l’IBEX-35. D’aquí l’odi de l’Estat contra l’independentisme, que proposa als seus ciutadans començar de bell nou amb una societat basada en els valors republicans i contra els privilegis de les elits podrides del règim del 78. En definitiva, pobres espanyols.
