Donald Trump ha perdut la reelecció. Els conservadors han caigut a Pensilvània, i Trump també tindrà el seu Gettysburg particular, malgrat que en aquella ocasió va ser l’Exèrcit del Potomac, la Unió d’Abraham Lincoln –el primer president republicà–, el que va parar els peus a un dels millors estrategues de la història militar mundial, el general Robert E. Lee. Ha plogut molt des de llavors, i la història del GOP s’ha capgirat com un mitjó, sobretot després que Newt Gingrich liderés la revolució republicana a la House i plantegés el seu Contracte amb Amèrica el 1994.
Els pressupostos que va presentar Bush pare van ser els darrers en què els republicans van votar quelcom similar a una possible pujada d’impostos. Des de llavors, han estat uns ferms defensors d’abaixar les taxes i han fet que les prioritats de les elits marquessin el seu programa de govern. S’ha parlat molt, aprofitant els ajustats resultats electorals que Biden i Trump han tingut, de com George W. Bush va batre Al Gore a Florida a l’any 2000. Precisament, és aquest Bush el que va consolidar un sistema que, per alguns, ha estat considerat de “democràcia dirigida” –explica Sheldom S. Wolin– i d’altres n’han dit de “plutocràcia”, o govern dels més rics. Un preciós llibre de Jacob S. Hacker i Paul Pierson, Let them eat tweets, ens aproxima al concepte.
Certament, Donald Trump exemplifica a la perfecció la manera com el GOP ha gestionat el “dilema conservador” des que Gringrich va liderar aquell canvi de narrativa al Congrés: com fer compatible els interessos de les elits benestants amb la necessitat d’eixamplar la base per guanyar a les urnes? Per molt que els Demòcrates han exhibit l’star system al seu voltant, la majoria de grans famílies apoderades dels Estats Units han estat donants del GOP, mentre que refugiar-se en la indignació d’aquells perdedors de la globalització, el negacionisme climàtic i contraposar la seguretat al moviment Black Live Matter ha estat cabdal perquè Trump arribés a les bases. L’analista Antoni Gutiérrez Rubí teoritzava a El País que “Trump no és un accident”. De ben cert, perquè Trump és el resultat (gairebé) final de la revolució conservadora que va començar als anys noranta, consolidada els dos mil per la “new right” i el “born again”.
Daniel Innerarity critica a La democracia en Europa que cometem, permanentment, l’error d’analitzar la complexitat europea a través d’una òptica estatocèntrica: la lògica dels estats, quan potser hauríem d’entendre la Unió com una “unió funcional” que opera per altres dinàmiques. L’anàlisi de la política nord-americana, escoltada per boca dels nostres corresponsals, té quelcom similar: la lògica eurocèntrica (a vegades simplista) s’imposa a la radiografia de les complexitats inherents de la quotidianitat i les altres derivades de la historia del Estats Units. Si això ho sumem al vot amagat que ha tingut Trump en les dues eleccions en què s’ha presentat (2016 i 2020) semblaria lògic que ens poguéssim emportar més d’una sorpresa.
Ha guanyat Biden. Però, hi ha algunes lliçons que es poden extrapolar arreu. Per una banda, que l’auge dels populismes (de dretes o d’esquerres) té molt a veure amb l’increment de les desigualtats. Conclouen els professors Hacker i Pierson: “La desigualtat extrema produeix tres amenaces fonamentals a una política democràtica sana: els interessos divergents de l’elit, el poder desproporcionat de l’elit i la disminució del compromís de les elits amb la mateixa democràcia”. De fet, fixem-nos amb la manera com Trump ha estat capaç de posar en dubte el mateix sistema democràtic a través del qual ell va aconseguir el poder ara fa quatre anys, i la manera com aquest dubte metòdic al sistema ha estat la clau per a la mobilització de les seves bases, que recordem-ho han estat grans compradores d’armes en els últims mesos abans de les eleccions: hi ha hagut 19 milions d’armes venudes en poc temps als Estats Units.
Per altra banda, la política de les enquestes, sense la “geografia de l’espardenya” que hauria d’acompanyar-la, cada dia juga amb més marge d’error. Ho hem vist als Estats Units, però ho veiem a Europa, ja que l’extrema dreta té vot ocult que el dia de les eleccions surt en massa abanderant una narrativa forjada en valors tradicionals i indignació. “Si els sentiments mouen el món, per què no ho haurien de fer-ho també amb la política?”, es pregunta l’amic Toni Aira en el seu darrer llibre. La gestió de les emocions de les grassroots, cada dia és més importants per comprendre com els garants de la plutocràcia aconsegueixen engrandir (o conservar) la seva base d’electors.
Wolin, al cap de vuit anys del sotrac demòcrata a Florida l’any 2000, encunyava a l’obra Democracia SA el terme de “democràcia dirigida” per analitzar una democràcia nord-americana que s’amarava de cultura corporativa i convertia el ciutadà en un “votant ocasional” o, també, alertava del fantasma del “totalitarisme invertit”, d’aquella societat que deixa endinsar el poder econòmic generat pel mercat a la política i permetia que la controli. Wolin, de qui de la història del GOP només salva de la crema a Thomas Jefferson, es mostrava molt pessimista amb el futur de la democràcia. Però, les seves reflexions, no per tremendistes no han de ser escoltades i haurien de servir de guia per empoderar els ciutadans i els mitjans de comunicació –que també considera part del poder corporatiu– a fer de contrapesos a la cada dia més estesa plutocràcia. Si més no, pel que fa als editors de les grans networks dels Estats Units, sembla que sí que van llegir en aquesta ocasió les aportacions del politòleg i professor emèrit de Princeton. Biden president, però continua la plutocràcia.
1 
