Plou sobre mullat

"El que no entenc és com el Futbol Club Barcelona, com a institució que pateix el greuge i màxim proveïdor (forçadament) del talent d'aquesta selecció, no hagi posat el crit al cel i hagi permès aquest abús a la seva dignitat"

"Se'ns pixen a la cara i diuen que plou". Aquesta frase tan nostrada s'ha tornat a posar de moda gràcies al Mohammed Jordi, un dels personatges radiofònics de l'any (La competència, RAC1) i malauradament és ben certa. Molts hem hagut de tornar a obrir el paraigua i posar-nos la capelina per evitar un altre ruixat. No es tracta de cap sentència de cap tribunal deslegitimat, ni de cap retallada en inversió pública, ni de cap atemptat a la nostra llengua. Ni tan sols té res a veure amb l'essència de Catalunya i els catalans, sinó amb el sentit comú (més ben dit, la falta d'aquest sentit).

Parlo de la convocatòria de set jugadors del Barça per jugar el trepidant amistós Mèxic-Espanya d'ahir. Evidentment aquest fet no entra en el top ten dels greuges, però sí que és una de les mostres més flagrants de falta de respecte cap a unes persones i cap a una institució que s'hagin vist aquests últims mesos. No n'hi ha prou amb organitzar un partit de seleccions un mes després del Mundial; no n'hi ha prou amb fer saltar enlaire la preparació dels equips per l'alta competició; no n'hi ha prou amb posar en risc la integritat física d'uns professionals que encara són de vacances; no n'hi ha prou amb posar pals a les rodes a un equip que es juga el primer títol de la temporada, sinó que, a més, hem de suportar el cinisme del seleccionador espanyol (fins ara considerat un home ponderat i just) i la premsa de Madrid.

"No he rebut cap petició del Barça per no convocar cap dels seus jugadors", va dir Vicente del Bosque. "Tenim l'imperatiu moral de convocar els millors", va afegir. I va rematar amb un "si jo fos Guardiola els hauria fet tornar abans". És clar que no va rebre cap petició! I no la va rebre per dos motius: el primer, perquè tothom creia que aplicaria l'imperatiu lògic anomenat sentit comú i així deslliurar alguns jugadors (no tots) d'aquest compromís; i el segon, perquè, per molt que es demani, si un jugador és convocat per anar a la selecció espanyola ni el club ni el jugador s'hi poden negar tret que vulguin ser sancionats.

A Madrid, la premsa protegeix Del Bosque i la roja donant les culpes de tot al calendari de partits internacionals establert per la FIFA (Mourinho dixit). Una mica de raó tenen perquè és evident que aquest calendari està pensat amb una part del cos que no és el cap, però enlloc he llegit una sola crítica a la Federació Espanyola. Per molt calendari que hi hagi, si creus que no has d'organitzar un amistós, no l'organitzes, tret que t'interessin més els dos milions d'euros que n'obtindràs que no pas una competició com la Supercopa d'Espanya que organitzes tu mateix. O potser la federació interpreta que els sis-cents mil euros de prima als jugadors per juganyar el Mundial els dóna el dret a fer el que vulgui amb ells?.

I mentrestant, què ha fet el Barça? Callar i acotar el cap. Em sembla encertat que el messies blaugrana (Guardiola) mantingui la compostura i no es queixi, no fos cas que el tornin a sancionar per dir la veritat. El que no entenc és com el Futbol Club Barcelona, com a institució que pateix el greuge i màxim proveïdor (forçadament) del talent d'aquesta selecció, no hagi posat el crit al cel i hagi permès aquest abús a la seva dignitat. Només Zubizarreta (bon jan, ell, i posseït pel seny català) s'ha atrevit a qualificar els fets d'"extraordinàriament negatius" i considerava, quixotescament, que no calia fer cap petició al seleccionador perquè faria ús de la sensatesa que se li pressuposava. Il•lús. I el president blaugrana què ha fet? No deixo d'imaginar-me Sandro Rosell ahir a la nit amb els dits creuats davant el televisor esperant que cap jugador es lesionés perquè aquesta haurà estat el gest més enèrgic del president del club en contra d'aquesta injustícia.

Se'ns pixen a sobre i diuen que plou, sí. No és la primera vegada i continuarà passant, d'acord. No és el principal problema ni ens treu el son, també. Però una vegada més, i ja en van massa, ens quedem de braços plegats veient com plou i sense estendre el paraigua de la dignitat.

 
 

Comentaris