Fa temps que entre els amics fem servir una imatge de circ per descriure la situació en la que ens trobem. A Catalunya i als catalans em refereixo… Es trata del típic i tradicional número del malabarista que fa girar plats a l’extrem d’unes fines canyes de bambú. Quan et pares a pensar, tot el número és d’una fragilitat extrema. Un mal gest de l’artista i els plats giratoris es converteixen en plats voladors i, posteriorment, en plats trencats. Un lleuger excés de torsió del bambú i… ja tenim una trencadissa. Una velocitat de gir mal calculada, els plats basculen i s’ha acabat el número, els aplaudiments i potser, fins i tot, el contracte de treball de l’executant.
El Tribunal Constitucional es troba en aquesta situació. Al mig de la pista central fent ballar l’Estatut del 2006 a l’extrem d’una estretíssima Constitució que –als seus ulls- no soporta el pes de plats tan grossos com la nació, la llengua i la justícia catalanes. El TC no para de fer malabars amb una paorosa sensació de caiguda imminent, mentre el mosso de pista de la dreta no para de llençar-li més i més plats per controlar, i el mosso de l’esquerra fa com si la cosa no anés amb ell i dissimula arquejant ostensiblement les celles. El TC no pot queixar-se. Ja fa prou intentant mantenir l’equilibri i la compostura per no esguerrar el número. I com més s’allarga l’escena, més condemnat està a una fugida en davant. O troba el moment i la forma d’acabar el número sense plats trencats malgrat les travetes dels seus ajudants, o seguirà girant i girant vaixella fins que el públic abandoni les grades (cosa molt poc probable).
A Catalunya es repeteix el mateix número, amb lleugeres variants de vestuari. El PSC també fa girar plats, intentant trobar una performance que agradi al mosso de pista de les celles arquejades i evitar així que se li acudeixi alguna juguesca malèvola, i al mateix temps no faci enfadar els dos nans que l’acompanyen a la pista. No fos cas que l’enuig dels nans els portés a estirar-li la catifa de sota els peus. Acció que no passarà perquè els nans també executen el seu propi númeo d’equilibristes, intentant fer anar a l’hora el plat de la responsabilitat governamental amb la mà dreta i el plat de la transgressió amb l’esquerra.
Mentre, en una altra pista del circ, un altre malabarista lluita per mantenir-se en equilibri. Per una banda, té un plat –diguem-ne- independentista que li gira una mica massa ràpid. Que se li ha embalat, vaja. Fet que el fa perdre una mica de centralitat. I per una altra, té un altre plat mig aturat i a punt de caure que una ajudant amb vestit blau de lluentons vol prendre-li per la dreta… o potsr se’l vol menjar a petons?
Tot plegat, en resulta una autèntica funció de circ de tres pistes. Amb un públic astorat i bocabadat davant d’un especacle que trontolla i va a la deriva, i que endevina que no acabarà bé de cap manera, i que flipa amb la velocitat de vertígen que estan assolint els plats dels malabaristes a cadascuna de les pistes. No sap què fer. Està en aquell punt en què tota la vaixella està apunt de caure amb un gran terrabastall: pot sortir corrent per no veure i no sentit, pot tapar-se els ulls per –simplement- no veure-ho o… dir prou ben alt i salvar la partida, la cara i l’honor als artistes. Però simplement no en té ganes. Ha pagat una entrada i vol veure com se’n surten. Ell no ha inventat els números, ell no ha fet la programació, no ha sortit voluntari… Vol veure què passa al final!
[I si aquesta metàfora l’haguessim muntat a partir d’aquell número de circ on un mag inserta espases en un cistell en l’interior del qual s’hi està la seva ajudant? No, millor que no. No sabríem qui posar-hi dins! O sí.]
