El futbol és així, asseguren. Jo encara diria més: la política també. Té aquestes coses. No ho vol però és letal. Ens dóna la llibertat, ens dóna la vida. Però els qui es fiquen en aquest huracà saben que en ell se n’hi deixen molta, de vida. Només cal fer una ullada als rostres i als cabells dels Saura i Carod pre-tipartit, i després dipositar la mirada en els seu aspecte present. Quan a Giulio Andreotti li deien que el poder desgasta, ell contestava que allò que veritablement desgastava era l’oposició. Que li ho preguntin si no a CiU. En tot cas, totes dues màximes són vàlides.
Però més enllà del descomptat desgast físic i mental que du annex l’exercici de la política, hi ha un factor encara més cruel. És una certa homogeneïtzació a la baixa. Com a mínim en el nostre ecosistema actual passa així. Com a mínim amb el nostre sistema de partits així es dóna als més alts nivells. Els temuts “aparells” són màquines de matxacar diferència, i per tant també de restar enginy, plus, autenticitat, energia… o allò que de forma naïf, a l’estil dels anuncis d’Isabel Coixet per a dones, se’n diria frescor.
Manuel Pizarro va venir al Parlament de Catalunya i va triomfar. Des de fora de la política (la de partit) va repassar els parlamentaris catalans, els va driblar, els va contestar amb contundència i no només va vèncer (perquè així ho van dir els mitjans), sinó que a molts que mai hi haurien confiat els va convèncer. Aquella icona que va ser-ho de la dreta espanyola, durant mesos idolatrada als mitjans d’aquesta particular galàxia, va acabar fent política. Va anar de número dos de Rajoy a les espanyoles del 2008. Poca broma. Llavors, la seva primera gran actuació, el moment més esperat entre els seus fans, va acabar essent la làpida política sota la qual avui descansa enterrat entre tones d’immensa irrellevància al Congrés dels Diputats. Va passar pel filtre dels partits, el van domesticar, el van anul•lar, i Pedro Solbes (que mai va ser polític de partit) el va anorrear. Fi de la història.
No exactament així, però sí és cert que dos actius de la societat civil catalana, del sobiranisme format i valent, van caure recentment pel mateix pedregar. Ramon Tremosa i Oriol Junqueras havien d’aportar aire fresc, respectivament a CiU i ERC. Havien de sumar autenticitat, compromís, empenta, neurones, llibertat de pensament i votants. Però automàticament, quan van esdevenir caps de llista, quan l’aparell els va reciclar com ho exigeix el patró, el plus que haurien pogut aportar va esfumar-se, o com a mínim va quedar amortit de forma palpable. El suposat “efecte” que havien de provocar mai no va acabar d’arribar. I a partir d’aquell moment, oi que vostès els han escoltat ben poc? Jo també.
Pensava en això ara que sona que Joan Laporta podria decidir-se a fer el pas i optar definitivament per la política. Molts tenien clar que, de fer-ho, acabaria ficant-se a Convergència. Uns altres, també nombrosos, el veien de totes totes a Esquerra. Però l’opció Reagrupament ha anat agafant cos i a dia d’avui ja ningú no la descarta en absolut. I és que l’opció és més que plausible. Ho és més coneixent una mica el protagonista, algú que no entén de cotilles, un líder carismàtic dels qui gaudeixen saltant-se el guió, un home a qui l’establishment i el políticament correcte no l’ha vist mai com “un dels nostres”. Un capital polític, en definitiva, poc domesticable. I de fet en això rau gran part del seu capital. Perquè en un moment en què la societat es confessa perplexa, ell surt i assenyala un camí. Alerta! No assenyala necessàriament “el camí”, però com a mínim ho fa de forma desacomplexada. I el cas és que existeixen dubtes més que raonables sobre si això podria seguir essent així si l’arrengleressin en una estructura de partit ordinària. Reagrupament no ho és gens, d’ordinari. De fet és força extraordinari que amb tots els mitjans donant-li l’esquena segueixi resistint i sumant un capteniment fet carn com el que estan impulsant els de Joan Carretero. Veurem. Però no ens enganyéssim. Si ha de passar el que ha de passar, una plataforma a l’estil del que volia ser Ciutadans pel Canvi o del que representa Reagrupament són a dia d’avui les grans opcions.
