El racisme no ha estat mai una preocupació excessiva a Espanya. De fet, en moltes ocasions s’han produït polèmiques [“Dígale al negro que usted es mejor”, Luis Aragonés, 2014] que han acabat arxivant-se perquè la massa ha convingut que no hi havia cas. Sí que s’ha originat una mica de debat, però allà on es podrien haver dictat sentències socialment condemnatòries s’ha optat més aviat per exculpar els autors dels comentaris notòriament racistes per allò de que “no n’hi ha per tant” o bé “això ho diu, però no ho pensa”, “tothom sap que jo no penso això, on va a parar!”. La diversitat d’excuses per justificar els comentaris més miserables és ben llarga i àmplia. El mateix passa quan es tracta de comentaris homòfobs o masclistes. Els autors acostumen a formar part del grup preponderant, òbviament ni son dones, ni negres ni gais, de manera que actuen com els han ensenyat: trepitjant els drets dels altres. No tenen ni idea de què es formar part d’una minoria i tampoc els importa.
Es podria esperar una sensibilitat diferent del nou ministre de Cultura, Màxim Huerta, pel fet que la seva condició sexual l’hauria de fer més proper als col·lectius que pateixen discriminació. Error. Sembla que això tampoc serveix de res. Huerta ha estat enxampat amb un conjunt de piulades estúpides sobre els més diversos temes: des de la independència de Catalunya, la repressió de l’1-O, fins a la presència de negres a França i Albània. Les piulades defineixen molt el personatge i, en espera que aparegui l’argumentari de la defensa per justificar-ho tot, podríem estar d’acord que seria millor que en aquest senyor es dediqués a una altra cosa que no fos la gestió del ministeri de Cultura i Esports.
Es presenta de nou una oportunitat perquè es demostri si hi ha tolerància zero amb el racisme o bé si se l’empara fent ús de les habituals lamentables justificacions. Novament apareix una oportunitat per demostrar que no s’és racista sense deixar avançar dins de les institucions aquells que en algun moment s’hagin esplaiat en comentaris ofensius cap a col·lectius concrets. I també de nou apareix una oportunitat perquè tothom, des del seu compte particular de Twitter, quan de sobte li agafi un atac de verborrea cibernètica, sigui conscient de les conseqüències que pot tenir el que diu.
