Les coses sempre es poden fer pitjor, però tampoc és necessari buscar la perfecció en aquest punt. Per exemple: les peculiars relacions entre CDC i Unió. Calia mantenir el líder d’Unió, Josep Antoni Duran Lleida, al marge de l’informe sobre les deslleialtats de l’Estat en relació a Catalunya que va presentar dimarts el conseller Francesc Homs? Té alguna explicació això tenint en compte que Duran presideix la part catalana de la comissió bilateral Estat-Generalitat i que representa la veu de CiU a Madrid? I, per altra banda, tot admetent l’error per part del conseller de la presidència, calia que el líder d’Unió mostrés el seu descontentament amb aquest gest precisament a través d’una entrevista a TVE? No hi ha altres vies més adequades i oportunes per transmetre la seva irritació? No en té prou amb les explicacions de la vicepresidenta, Joana Ortega? Era necessari desqualificar com ho ha fet la reclamació que planteja el govern català sobre les inversions derivades de la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut?
És tan complicat tot aquest procés en què està embarcat el govern que no hi ha cap necessitat que els dos partits que el conformen encara malmetin energies a fer més difícil la situació. Si un dels principals avals que té la reivindicació dels catalans és poder mostrar el suport amb què compta el dret a decidir al Parlament i al carrer, per què atiar les imatges de divisió en la federació que governa?
La política espanyola observa els moviments que es fan des de Catalunya tot confiant que l’excés de pressió obligui el president Artur Mas a corregir. Davant d’aquest plantejament, la resposta no pot ser l’exhibir dia sí dia també les escletxes que estan esquerdant el discurs de la federació nacionalista. Cada conflicte que es ventila carrega de raons l’estratègia dels populars i el sorprenent immobilisme de Rajoy davant la reclamació del Parlament. Cada conflicte representa una nova volta a la pressió damunt del president Mas.
CiU lidera el govern i, com a tal, lidera també la reivindicació catalana a Madrid. Cadascun dels episodis de crisis –domèstiques- que ventilen no fan més que afeblir la capacitat negociadora de l’executiu i treure credibilitat al pols que planteja.
Aquesta és la responsabilitat de CDC i d’Unió. I, atès que es tracta d’un repte històric i d’un moment crucial, el mínim que es pot reclamar és que la resposta d’uns i altres es mantingui a l’alçada de les circumstàncies. Ni més ni menys que amb el sentit d’Estat que correspon a la reivindicació que lideren.
