La pitjor crisi amb els pitjors dirigents

"Els generals criden a files amb l'estil de Primo de Rivera i a les rodes de premsa del "gobierno" només hi falta la cabra de la Legió i un bisbe fent exorcismes"

Dels EUA fins a França, tot passant per Catalunya o Anglaterra, tant se val on mireu per constatar la situació d’emergència que vivim. Ho dic perquè, quan veiem la presa de decisions dels dirigents internacionals respecte el maleït virus, voldríem tenir dues vacunes: una contra la pandèmia, i l’altra contra les conseqüències de les polítiques de Trump, Bolsonaro, Sánchez o Macron.

El veritable perill que tenim al davant es que la pitjor crisi que possiblement mai no hem patit, és en les mans de la generació política més mediocre, temerària  i irresponsable de la història. Les seves declaracions són un constant exercici d’improvisació, càlcul electoral i l’ànsia de voler tenir el poble als seus peus. Són uns megalòmans que utilitzen la por de la gent per satisfer els seus deliris de grandesa. Els morts? Pura estadística per justificar segons quines decisions. Possiblement, l’excepció que confirma la regla és Àngela Merkel i els dirigents dels països nòrdics. Allà, empeltats de rigor luterà i de sentit comú, cap polític té la barra de voler lluir el pamet mentre posa en risc la vida dels seus compatriotes.

Veure el president dels EUA jugant a epidemiòleg com un nen petit davant les televisions de tot el món genera més pànic que el virus més mortífer. Una mica més avall,  l’home d’encefalograma pla que ara governa el Brasil, deia fa només tres dies que això que pateix avui el món és “una petita grip”, i anomenava “foll” al governador de Sao Paulo per decretar la quarantena.

A l’altra banda del món, Emmanuel Macron, el 15 de març va mantenir les eleccions regionals franceses desafiant les normes més elementals de prudència sanitària perquè pensava que li serien molt favorables. El mateix dia que els ciutadans de la República s’exposaven a infectar-se col.lectivament pel coronavirus pels capricis del seu president, l’alcalde de Bèrgam (a 1.300 km de territori francès) va haver d’obrir l’església del cementiri de la ciutat per allotjar la gran quantitat de cadàvers. No donaven l’abast. Però Macron només volia guanyar vots.

 

Als britànics els ha tocat (i han votat) un poca-solta que volia ser Churchill i una mica més i acaba com Chamberlain. Fa només una setmana defensava la infecció d’un 60% de la població per generar immunitat de grup i ara ho tanca tot a pany i forrellat. Un temerari al capdavant de l’Imperi Britànic. No és per arrencar a córrer? Però encara no hem acabat. Ens falta Espanya.

Els poders de l’Estat es prenen aquesta crisi com el desembarcament d’Alhucemas. Els ha agafat una febrada imperial i volen combatre el virus com si fos les tropes mores d’Abd el-Krim. Els generals criden a files amb l’estil de Primo de Rivera, i a les rodes de premsa del “gobierno” només hi falta la cabra de la Legió i un bisbe fent exorcismes per treure el coronavirus del cos dels infectats. Ells són la veritable pandèmia.

I Catalunya?, pensareu. Avui, un tertulià d’una emissora de ràdio, tot parlant de la gestió sanitària del govern de Catalunya en aquesta qüestió deia “quan veig i sento parlar a la consellera Vergés, m’encomano a la Mare de Déu dels Set Dolors”. Doncs això, als catalans només ens pot salvar un miracle. Perquè mentre continuem pensant que la política és fer cara de bona persona i no molestar a ningú, ens matarà el virus i la nostra pròpia impotència.

 

Comentaris