Pista d’enlairament

"Necessitem pilots que sàpiguen no estavellar-se contra la realitat però que tampoc no s’estavellin, com kamikazes, contra les nostres il·lusions"

La tesi en què jo crec és que l’independentisme és una branca o variant del nacionalisme (o catalanisme polític), una evolució tan lògica, tan darwiniana, que davant de qualsevol manifestació cultural autòctona ja fa segles que a Madrid hi veuen tics separatistes. “La cabra tira al monte” és un principi explicatiu de tot l’Univers. També sóc de la tesi que, a aquestes alçades de la pel·lícula, el catalanisme polític havia d’atrevir-se a apostar pel sobiranisme (per als més prudents) o per l’independentisme (per als més decidits) si no volia morir de pena, d’avorriment i d’irrellevància. Havia d’arriscar, i madurar. La manca d’ambició l’hauria dut a la casella de sortida del regionalisme com si res no hagués passat: és a dir, la història s’hauria acabat l’any 1978 i tots contents perquè ja tenim democràcia, i autonomia, i qui dia passa any empeny. Els èxits i fracassos del "Procés", malgrat el seu estancament actual, com a mínim demostren que la història no s’acaba aquí ni de bon tros. Que el bosc pot tornar a encendre’s en qualsevol moment. Que, abans d’estavellar-nos o de començar a aterrar, vam gosar enlairar-nos. 

Fèlix Riera ens ho deia fa pocs dies a La Vanguardia: el PSOE està posant des de fa temps pistes d’aterratge a l’independentisme perquè deixi de donar voltes sense rumb. Entenc que això podria succeir, sobretot per cansament o per haver cremat les naus, i de fet podem afirmar que ja succeeix: després d’haver-se estavellat contra les pròpìes contradiccions és normal que l’independentisme (en global) tingui ganes de reposar i quan això passa és lògic que alguns aprofitin el moment per desactivar-lo (ni que sigui moralment). És el moment que Jordi Amat ens recordi que estàvem bojos, que Mas Colell afirmi que és (i era) impossible, que el Telenotícies emeti peces dirigides a demostrar l’obsolescència del lideratge de Puigdemont, que es faci caricatura de l’independentisme “màgic”, etcètera. És normal que això passi perquè és el moment d’aquesta tesi, perquè l’independentisme ha fracassat en bona part dels objectius (no tinc cap inconvenient a admetre-ho) i perquè a ells, a qui pressuposo tota la bona fe i tot el rigor, també els afecta el principi universal que dèiem: “la cabra tira al monte”.

 

El dilema que té ara l’independentisme és si això de “baixar a terra” és un bon negoci, i quant de temps pot permetre’s romandre fent voltes sobre si mateix. La sensació de manca de rumb és ara mateix molt general, preocupantment general, i en aquest context es busquen líders que a banda de ser realistes sàpiguen donar fe. Jo ja aviso que no em creuré cap polític que no doni fe. Primer, perquè donar fe és allò que fan professionals tan realistes com els notaris. I segon, perquè la fe és l’antídot per tal que la realitat no es mengi els ideals fins a destrossar-los. Com que tampoc no busco líders il·lusos, ni temeraris, ni venedors de fum, caldrà que el “nou independentisme” sàpiga (com el vell, de fet) trobar un relat que sigui tan pragmàtic com il·lusionador. I trobar el moment per a cada cosa: en quin moment toca ser Prat de la Riba i en quin moment (llegeixi’s 10 d’octubre) toca ser Macià, per entendre’ns, si no es vol caure en l’infern d’haver d’interpretar el paper de Companys. L’equilibri és tan difícil com imprescindible: la realitat o el realisme pur, cru, sense additius, no il·lusiona ningú; La realitat és una taula de planxar diumenge a la tarda. Però aquesta mateixa realitat, dotada d’un horitzó o d’una música que apunti cap a les màximes ambicions, ja no és cosa de retratistes costumistes (ni tampoc de vaporositats abstractes) sinó de mestres de l’art figuratiu, d’impressionistes, i això és tota una altra cosa. Necessitem pilots que sàpiguen no estavellar-se contra la realitat però que tampoc no s’estavellin, com kamikazes, contra les nostres il·lusions.

Dic tot això per advertir que la meva fe continua intacta. Que de vegades allò que sembla una pista d’aterratge pot ser un gratacels, i que no tinc ganes de suïcidar-me ni per anar de pressa ni per morir-me d’avorriment. Hi ha suïcidis egoistes i infèrtils, com el d’Alfons Quintà, i altres formes de suïcidi que poden ser més productius com el de Hitler. Però n’hi ha una tercera modalitat, igualment infèrtil, que passen perquè algú t’ajudi a crear-te un coma induït. No morir-te, no cap eutanàsia, sinó una droga que et deixi amb les voluntats anul·lades. A cops de no trobar cap sortida molts tenen las temptació d’aturar-se, quedar-se amb les constants vitals mínimes i confiar que amb ells s’aturi també el temps. Renunciar a tot, en definitiva, a canvi de res: Macià com a mínim va obtenir una autonomia, però a nosaltres aquesta pista d’aterratge de moment només ens ofereix guanyar debats linguístics ja superats des de l’any 1983. A canvi, és clar, de renunciar a totes les il·lusions. Ho sento, però de moment em mantindré enlairat.

Que consti que agraeixo que hi hagi persones que pensin en com fer aterrar un independentisme cansat, gastat, perdut i perseguit. Puc entendre que vegin que li fa falta, i que pot fer falta a tothom. El que passa és que ja ens coneixem aquestes ofertes, que ja vam escoltar Zapatero amb allò de l’Estatut com ja vam escoltar Azaña l’any 34 i Iceta amb el 155, i que no ens ve gens de gust que ens ofereixin cianur en forma d’ibuprofens. Mentre les pistes d’aterratge fan llumetes allà baix, nosaltres busquem un lloc on a més a més hi hagi pistes d’enalirament. Aquest sí que seria un bon pacte: jo aterro al vostre aeroport si em garanteixen que, en aquesta mateixa pista on he aterrat, podré enlairar-me. Si podrem decidir si ens hi quedem o no, si podem decidir el nostre futur més enllà del duty free o de les comoditats de la sala VIP. Si en el pacte amb la realitat, que és imprescindible, tinc opcions de sortir-ne guanyant algun dia (exactament igual que les opcions dels meus adversaris). Aquesta és l’única oferta que es pot admetre, i així els ho he de dir. La resta són plantejaments irreals, ingenus, màgics. No succeirà. Aterrin d’una vegada.

 

Comentaris