S’han complert ja sis mesos de la investidura de Pedro Sánchez i, pel que fa al conflicte polític entre Catalunya i l’estat espanyol, res no ha canviat. El Tribunal Suprem es continua acarnissant en els presos (ara, tombant els permisos de sortida), la Fiscalia continua perseguint tot el que es mou, el president del Consejo General del Poder Judicial es felicita públicament per la política de mà dura, el CNI continua espiant els polítics independentistes, i el Rei no ha aprofitat cap dels seus discursos per enviar cap senyal de rectificació.
El Gobierno más social de la historia podria al·legar que tot això no està en els seves mans arreglar-ho perquè la separació de poders i tal. Fins i tot acceptant aquest argument (que ja és molt acceptar, concretament en el cas de la Fiscalia i el CNI), cal constatar que tampoc en el front estrictament polític ha passat res que permeti parlar d’una nova etapa. La taula de diàleg entre els governs només s’ha reunit una vegada i ho ha fet per acordar un comunicat que diu exactament el mateix que l’acord d’investidura del gener, i al Congrés de Diputats no hi ha previsió d’agenda legislativa en relació al conflicte polític. El balanç és desolador.
Pedro Sánchez i Pablo Iglesias han utilitzat dues excuses per a aquesta paràlisi: la crisi sanitària i la divisió interna dels socis del Govern de la Generalitat en relació a la Taula de Diàleg. Les dues són certes. Tan certes com que un govern espanyol realment interessat en resoldre el conflicte no les faria servir per eludir les seves responsabilitats i ja hauria agafat el bou per les banyes proactivament. Enlloc d’això, l’executiu espanyol s’ha instal·lat en la posició més còmoda: aparcar el tema català i deixar passar el temps. Qui dia passa, any empeny.
L’aposta política d’ERC es troba certament atrapada en una pinça: a un costat, un govern espanyol cínic i mandrós, sense brúixola per resoldre el conflicte de fons. A l’altre costat, un soci de govern disposat a boicotejar qualsevol via que no encaixi en el relat de la confrontació que arriba de Waterloo, relat que es mantindrà viu fins que hagin passat les eleccions i ja no calgui alimentar fantasies curt-terministes. I mentre la pinça Moncloa-Waterloo paralitza la via política, les estructures de l’estat continuen amb la repressió i la venjança, que amb la unitat d’Espanya no s’hi juga i això ha de quedar ben clar. Aquí és on som, i probablement és on serem fins que les eleccions (i una vacuna) aclareixin el panorama.
