Quin enrenou al voltant del llibre del MHP Puigdemont! Quin vendaval als espais dels lletraferits, periodistes, tertulians de fons i de rerefons! Quin desconcert dels polítics de prosa tuitera! Hi ha qui critica el contingut sense obrir-ho, només pel que veu a les xarxes i troba a les ja famoses barres negres, la prova de la conjura processista/espanyolista de l’autor. D’altres veuen un intent d’amenaçar a les persones els noms dels quals han estat suprimits. No han llegit els pròlegs car els molt espanyols mai llegeixen cap instrucció d’ús de res: són nascuts sabent’ho tot, com es pot veure a la història.
L’han criticat que aprofités St. Jordi per promoure el producte amb sentit comercial. El MHVP Junqueras ha escrit tres o quatre llibres amb temes allunyats de la realitat però concèntrics al seu ego en expansió, convertits en objectes de culte de compra obligada a les cerimònies de la secta republicana. Els altres presos, més a prop a la condició humana, han escrit relats circumstancials amb perspectives personals. Només el llibre d’en Puigdemont/Xirgo, ha ensopegat amb les celles arrufades de l’establishment literari. És una obra un xic monumental enquadernada en cartoné amb arrasadora vocació de best seller i dos volums! Amb el fons documentari dels dietaris presidencials i l’autoritat afegida del càrrec. Gairebé unes memòries d’un mandat que no va poder complir-se per força major, amb una voluntat de tractar els fets complets d’una manera objectiva, sense ocultar les reaccions personals més subjectives. Un intent sistemàtic de descobrir la realitat, de desvetllar heideggerianament el que estava ocult o oblidat a l’accidentat discórrer del riu del “processisme”.
I llavors, l’escena canvia de la nit al dia. Ni l’entrevista de llançament electoral que Sanchis, el director de TV3/ERC va fer al MHVP Junqueras, una barreja de míting, homilia i confessió de psiquiatre, va resistir 24 hores arran de l’aparició del MHP Puigdemont en conferència de premsa amb un discurs d’estadista que no té res a veure amb les jeremiades d’en Junqueras. Tant que el mateix director del mitjà ha cregut inevitable desplaçar-se in partibus infidelium per a una altra entrevista al MHP Puigdemont, encara que no fos més que per donar alguna credibilitat a l’espectacle d’en Junqueras. I tothom ha vist ja el resultat i ha pogut mesurar la distància entre un home de partit, vagarós, egotista i sense projecte i un home de país dedicat en cos i ànima a l’alliberament nacional per damunt els interessos partidistes.
Per tot el que hem viscut fins ara, si haguéssim de trobar alguna imatge per transmetre l’abast del carisma del president Puigdemont, hem d’acceptar que la seva legitimitat li dóna un caire polifacètic, canviant a la forma, però invariable al contingut: la independència de Catalunya. El seu rol inicial, als moments de confusió, quan tot semblava perdut i calia organitzar la resistència a partir del no-res, la figura de De Gaulle, que va recollir la senyera de la França per lluitar per l’alliberament, pren una empenta messiànica, quan el president va venir a Perpinyà a trobar-se amb el seu poble a la vista de la terra promesa, com Moisès.
Uns mesos més tard, amb el llibre al carrer, el lideratge es va transformar en un acte de comunicació amb un missatge d’unitat, independència i dignitat. Dignitat és la paraula. Treu eco del seu homònim, Giovanni Pico della Mirandola, el gran savi i humanista que volia alliberar l’ésser humà a força d’unir totes les doctrines i escoles cristianes en un projecte de pau i llibertat que s’inicia amb un acte d’unitat i transversalitat com el que el MHP propugna des de sempre. Al seu “Discurs sobre la dignitat de l’home“, Pico entén l’ésser humà al mateix temps com un miracle i un camaleó. Va presentar 900 tesis sobre el seu projecte a judici del Papa Innocenci VIII, que el va condemnar. Fa uns anys, l’ignot M. Rajoy va rebutjar les 46 propostes del president autonòmic Puigdemont. Vet aquí que torna Carles Pico del Mont amb un llibre de 700 pàgines (després vindrà un altre) per assolir la independència.
