És més que probable que les persones que aquests darrer mes han hagut de sortir a treballar cada dia, sigui perquè són serveis bàsics, sigui perquè no han tingut opció de fer alta cosa a més de tenir cura pròpia i de la família els importin ben poc les picabaralles, les impotències, les misèries del sistema i, sobretot, de l’ecosistema polític, parapolític i metapolític. Com també a les persones que estan combinant teletreball a casa amb l’atenció a si mateixos i a la família. Com també a aquelles persones que han vist que el seu mitjà de vida s’ha evaporat i estarà evaporat durant temps i estan angoixades sense saber com se’n sortiran. Com aquelles que necessiten per viure el suport de les administracions o d’organitzacions sense afany de lucre.
Potser m’equivoco. Potser només em passa a mi i m’equivoco en pensar que molta altra gent ho veu igual. Que faig demagògia. De fet, segur que m’equivoco jo mateixa pensant i dient que no m’importen les picabaralles, les impotències, les pors i les misèries infra, meta o para partits. Però, afortunada com sóc de tenir salut jo i els meus i una feina que em permet estar a casa a càrrec de la meva família i fent teletreball flexible, sí que puc dir sense risc d’equivocar-me que em cansen, molt. Que no m’aporten ni les anàlisis ni l’autocrítica imprescindibles ni les iniciatives ni les solucions que espero sentir per encarar aquesta crisi i la crisi social i econòmica que en major o menor mesura vindrà. Menys encara per encarar nous rebrots i el que hagi de venir amb igual o major letalitat. Ni per reprendre la feina deixada per causa de força major a mitges. Cansen. Canseu. Cansem.
