D’adolescent es va quedar embarassada. Després de ser repudiada pels seus pares i l’estricta societat irlandesa de l’època (anys cinquanta), va ser reclosa en un convent en règim de semi-esclavitud. Durant tres anys se li permetia veure al seu fill durant una única hora al dia, fins que aquest “privilegi” també li fou robat: un luxós cotxe arribava al convent on unes monges addictes a pregonar la paraula de Déu entregaven el petit a uns desconeguts. Ella, des de darrera els barrots d’una finestra, presenciava impotent una escena que mai desapareixeria de la seva memòria. Ara, cinquanta anys més tard, reempren la cerca del seu fill amb l’ajuda d’un periodista en hores baixes. I així comença una road movie irregular i desaprofitada que adapta per a la gran pantalla The lost child of Philomena Lee, el llibre escrit pel periodista que protagonitzà la investigació al costat d’una dona marcada per la pena i per la culpa.
La història real que pren com a base Stephen Frears (“The Queen“, “Las amistades peligrosas“) és tremenda, tràgica i carregada d’injustícia a nivell humà. Però aquests sentiments no troben sortida en la versió cinematogràfica del cineasta britànic, una peça contagiada per un desafortunat to carregat d’amabilitat que redueix a un simple esbós tota la complexitat que amaga la història. La trama, que passa dels moments més melodramàtics a sobtats moments pretesament còmics, ens retorna constantment a la superfície d’una història necessària que precisament trobaria la seva riquesa i la seva tragèdia en espais més profunds. Ni els solvents actors que la protagonitzen, ni l’hàbil càmera de Frears, han aconseguit fer-me empatitzar amb uns personatges que es mouen constantment entre les reaccions més contradictòries i inversemblants: Philomena viu guiada per una extrema amabilitat, fins i tot quan es troba davant d’aquells que van destrossar-li a vida; però al periodista que l’està ajudant no li passa ni una. I deixant clar que entenc que les contradiccions formen part de la condició humana, considero que expressar aquesta complexitat psicològica de manera creïble és justament un dels grans reptes dels creadors d’històries i de personatges. I és precisament en aquest aspecte que, en la meva opinió, Philomena desaprofita el seu gran potencial. Una llàstima.
Philomena
Regne Unit, 2013
Direcció: Stephen Frears
Guió: Steve Cogan i Jeff Pope (basat en el llibre The lost child of Philomena Lee, de Martin Sixsmith)
Intèrprets: Judi Dench, Steve Coogan, Sophie Kennedy Clark, Maxwell Martin, Ruth McCabe, Barbara Jefford
Durada: 98 minuts
