En els darrers set anys a Catalunya hem viscut pràcticament més temps de legislatures interrompudes i de campanyes, que no pas de governs fent feina. Dins el context de gravetat que suposa la manca de llibertats polítiques, i mentre no encerten a resoldre’l els de la gran política se’ns han anat acumulant, a més, una gran quantitat de realitats que fan molt difícil la vida a molta gent: massa gent té problemes econòmics greus, tenim grans bosses d’exclusió, greus problemes d’habitatge, se’ns han menjat els grans poders econòmics i ens han convertit els llocs de vida en parcs temàtics, en carrers plens de violència, d’impunitat i de vides solitàries que dormen sense sostre. Se’ns han anat precaritzant serveis bàsics com els socials, la sanitat i l’educació.
S’han multiplicat i enfortit, això sí, les associacions, els espais socials, les entitats, i les col·lectivitats de gent fent política petita, i hem obert multitud d’àmbits des dels quals repensar això del poder, això de governar i també això de no governar: de fet estem sostenint la vida amb molta política petita als barris, als municipis, i amb els nostres recursos humans, emocionals, i també econòmics. La política gran ens està determinant la vida, i la política petita ens la sosté: ens sostenen les veïnes organitzant-se davant l’expulsió de gent de casa seva, ens sostenen les entitats mirant de protegir espais perquè les criatures i les persones grans hi puguin estar, ens sostenen les xarxes de solidaritat davant la manca de feina, i les polítiques de cohesió i d’inclusió les estem fent en espais on anem pensant com recrear i reconstruir-ho tot. Hi ha política petita per tot arreu.
Deia Itziar González, aquests dies passats en un diàleg de mestres a Barcelona, que perquè les ciutats siguin bones a les persones cal que estiguin plenes de cohesió i d’inclusió, i que en això la suma de vides és la clau. Deia, també, que no cal resoldre la política en assemblees perquè sigui horitzontal i participativa, sinó que cal cooperació, cocreació, cohesió en la suma de totes les vides. Ha dit Ada Colau, a les Cotxeres de Sants en un acte públic aquest cap de setmana, que ella no seria res ni podria fer res si no fos per tota la gent comuna amb qui treballa conjuntament, perquè ella “és una dona normal, fet excepcional” en la política tradicional: que en temps de política petita per tot arreu hi hagi veus de dones que tenen clar que la vida humana ha d’estar en el centre i que només en la suma de moltes vides s’aconsegueix qualitat humana, qualitat política, és que estem refent i repensant de debò la vida i, llavors, la política.
