L’escriptor italià Guido Ceronetti en el seu llibre Petit infern torinès fa referència en recordar el seu estimat Torí “al dolor dels ulls que veuen el final per tot arreu”. Només el que ha viscut pot enfrontar-se en la vellesa a l’experiència devastadora, harmoniosa i sinuosa dels records. Escriure és un constant procés de voler fixar en paraules l’experiència del viscut. Giacomo Casanova comença les seves extenses memòries indicant al lector: “he viscut”. La certesa de Casanova radica que el seu llarg camí ha estat una constant lluita per viure; per això, al final dels seus dies seran les paraules les que li permetran retrobar-se amb la seva vida, amb allò que va ser i mai tornarà. Fins i tot quan es parla d’un futur que encara ha d’arribar es fa mirant al passat, com si no fos possible avançar sense recordar.
La nostra societat ha desenvolupat un poderós elixir contra el pas del temps basat a perpetuar una eterna joventut a cop de fer microcirurgia fins i tot en l’esperit per intentar que aquest mai s’adoni que ha envellit. Una mena de pacte d’eterna joventut com el perpetrat per Dorian Grey d’Oscar Wilde. La qüestió que es proposa és que passem de la feliç infància, qui ha tingut la sort de viure-la, a l’infinit blau del cel sense passar una temporada a l’infern. L’infern com a lloc de descobriment ha estat desterrat a favor d’un estat inconscient de recerca infructuosa de la felicitat. El jove poeta Rimbaud en la seva obra Una temporada a l’infern alertava des de la seva joventut preclara “Esperit meu, estigues alerta. Rebutja les ofertes de salvació violentes. Exercita’t! – Ah! La ciència no camina prou de pressa per a nosaltres!” Ens demana que estiguem desperts, sempre desperts, lúcids per no caure una vegada i una altra en les temptacions del verinós occident amb els seus caducs plaers.
Tots els grans poetes, des de Milton, Blake o Poe, s’han inclinat en reviure els seus inferns particulars, no per vèncer-los, sinó per comprendre el camí recorregut. Aquestes experiències poètiques emparentades amb la dels mèdiums, ja que tot poeta modera entre dos mons, han deixat de parlar-nos en convertir el patiment del pas de la vida, el viscut, en una cosa incòmoda que cal evitar. L’anestèsia que la societat s’aplica per no notar que la vida passa es basa a crear una fina però poderosa malla de distraccions que evita passejar pels carrers de Torí, Barcelona o París recordant. La metàfora d’aquest esforç per habitar en un paradís artificial, improductiu en el pla de les emocions, la trobem en constatar els esforços de la Unió Europea per retornar-nos cinc minuts perduts en els nostres rellotges electrònics a causa d’un problema a la xarxa, mentre les seves polítiques de distracció espolien centenars de dies, setmanes i anys en la vida dels seus habitants. La celebració del petit infern torinès de Cenoretti és cada vegada més incomprensible a la mirada atenta d’un adolescent que recorre les seves pàgines com qui mira un antic i devastat àlbum de fotografies descobert fortuïtament en unes golfes, sense advertir que són instants de vides. La pregunta que ens hem de fer és que serà de la nostra forma d’estar al món quan només estiguem preparats per a habitar el cel esborrant tot record de l’infern, estatge de qui ha viscut; què serà quan no quedi ni una sola golfa on trobar un vell objecte que il·lumini qui hem estat. El triomf absolut d’una forma de vida que relega els fantasmes, la memòria i les petites tragèdies a l’estatus de mals moments que un ha d’oblidar, ens deixa una vida on només té cabuda celebrar festejos.