L’ocupació espanyola de Texas i Nou Mèxic ens ha llegat un episodi bèl·lic de gran transcendència. Certament, aquella zona del món va esdevenir el punt final de l’expansió americana. Des de Texas el poder imperial hispànic va començar a recular i ho va fer perquè van topar amb uns enemics superiors: els comanxes. Una nació que, com escrivia Philipp Meyer, va frenar en sec els espanyols, va empènyer els apatxes fins al mar i va convertir Mèxic en un mercat d’esclaus. Aquesta guerra d’Espanya contra els comanxes té un capítol especialment bonic. Una d’aquelles lliçons que la història regala a la posteritat perquè tots en prenguem nota. Penso que, tal com van les coses avui en dia, l’alumne més atent en aquella classe va ser Espanya.
Com a càstig per una incursió comanxe, el governador espanyol de Texas va enviar una partida de soldats al desert per caçar, capturar i eliminar els indis. Tenien un objectiu aparentment concret: la destrucció d’un poblat indi. Però en realitat, i malgrat les certeses dels polítics de torn, l’objectiu era eteri. Una il·lusió poc específica, ja que no sabien on eren els poblats indis, ni tenien cap pista sobre com trobar-los i, a sobre, no coneixien les cares o els noms dels comanxes responsables de l’atac. Durant setmanes, els soldats van transitar sense cap èxit. Dies i dies sense aigua, sense pistes i sense repòs. Els espanyols només podien comptar amb una cosa, durant aquella travessia: la mirada llunyana d’un grup de comanxes que els va seguir i assetjar de lluny. Una pressió mínima però constant i molesta. El punt just per fatigar els soldats i arrossegar-los a la desesperació. Sense ajuda, sense esperances i sense un destí concret, els espanyols van defallir. Quan ja s’havien rendit i morien lentament sobre les pedres de Texas, els comanxes van colpejar-los fins la mort.
I així estem, des de fa anys, a Catalunya. Caminant amb un objectiu misteriós i bonic, però inconcret i eteri. Hem caminat fent cercles, hem creuat l’horitzó tres vegades i, fins i tot, alguns han intentat fer marxa enrere sense trobar les seves pròpies passes. I no és que l’objectiu no sigui legítim, sinó que el camí és dur i la resolució poc definida. És difícil trobar un poble al món que hagi caminat tant de temps i de manera tan cohesionada cap a una meta tan etèria. Com els soldats que buscaven els comanxes. Els catalans fa anys que circulem per un desert sense fi. Ens assetgen, ens vigilen, ens castiguen des de lluny. I no dubteu, ni un segon, que quan ens vegin prou moribunds ens clavaran les llances a l’esquena. Però s’estan esperant. Només deixen passar el temps i gaudeixen de la nostra confusió.
Vam iniciar el camí amb nervis i pressa. Ens havien dit que trobaríem la independència en qüestió de mesos. Després ens vam frustrar i vam començar a atacar els nostres companys de viatge. Ara, desmotivats i cansats, ens deixem arrossegar per la desesperació. No és el moment de deixar que ens engoleixi el desert, com va passar amb aquells soldats. Potser cal recuperar l’esperança i actuar com si no tinguéssim cap mena de dubte que al final nosaltres sí trobarem els comanxes.
