Periodistes i científics: la utopia de l’objectivitat

"El cinisme és d’aquells que es pensen que, sota la pàtina d’una suposada objectivitat científica, es poden esborrar les seves opinions polítiques"

El dijous 9 d’abril, El Periódico va publicar un article que va causar un rebombori espectacular a Twitter. Sota el títol “El colapso que no fue” s’assenyalava directament a tots aquells científics –entre d’altres, l’epidemiòleg Oriol Mitjà– que van preveure una saturació de les UCIs de Catalunya si no es duia a terme un confinament total. En definitiva, un dard enverinat al posicionament que ha tingut el govern de la Generalitat de Catalunya, en contraposició amb la posició més laxa de Pedro Sánchez i el seu gabinet, més contemporitzadors amb els interessos econòmics. Una de les persones que el va repiular va ser la periodista Milagros Pérez Oliva, qui en el seu comentari també posava en dubte l’extrema cautela del doctor Mitjà, que ha estat l’encarregat de presentar el pla de desconfinament en nom de la Generalitat de Catalunya.

Com que l’olla de Twitter bull des de fa molts anys, i té l’avantatge que tothom hi pot dir la seva, a la periodista la replicava Ramon Brugada, cap de cardiologia del Josep Trueta i exdegà de la Facultat de Medicina de la UdG. Fina ironia a la ploma d’un cardiòleg de prestigi mundial: el síndrome de Brugada va ser descrit el 1992, per primer cop, com “un nou síndrome clínic-electrocardiogràfic causant d’arrítmies ventriculars i mort sobtada en pacients sense cardiopatia estructural evident”. Escrivia Brugada a Twitter: “Sin colapso. 90% de las camas de covid, infartos que llegan tarde, ucis provisionales en cada rincón, respiradores para perros, hoteles y pabellones deportivos con pacientes, % mortalidad y profesionales infectados más alto del mundo. The nota2: Sois una vergüenza de periodistas”. No agafo aquest comentari a l’atzar. Ho faig perquè el doctor Brugada contestava a una periodista que, en el seu currículum i ben merescut, hi figura un Premi Nacional de Periodisme (2006), un Premi Margarita Rivière (2016), ha estat defensora del lector d’El País, vicedegana del Col·legi de Periodistes i membre del Comitè de Bioètica de Catalunya.

Malauradament, l’encapsulament de l’actualitat a què ens aboca Twitter no ens ajuda a reflexionar sobre la realitat buscant una mirada complexa. Ni, tampoc, ens hi ajuda conviure en un sistema de mitjans de comunicació on el paral·lelisme polític ha estat clau perquè, alguns d’aquests suports hagin sobreviscut abraçant el negoci de les veritats interessades. Perquè, el tema que firmava Michele Catanzaro a El Periódico forma part d’aquest conjunt d’informacions que es publiquen (sobretot, es titulen) per fer un favor al poder, perquè sota una aparença “d’objectivitat periodística” es pugui fer penetrar a l’agenda informativa aquells temes que beneficien, diguem-ne col·loquialment, als teus amiguets. La resposta de Ramon Brugada posava en poc menys de 280 caràcters allò que tots els professionals sanitaris saben: que si oficialment el sistema no s’ha col·lapsat, poc li ha faltat; que s’han deixat d’atendre ràpidament altres patologies per atacar la COVID-19; que els infarts són més difícils d’agafar a temps, per exemple. O el què ve a ser el mateix, que és totalment esperpèntic que determinats mitjans cobreixin aquesta crisi pensant més en el titular que no en el rerefons complex de la situació. I, aquí, podríem parlar d’aquells que s’han afanyat a defensar que “no hi ha hagut col·lapse”, com aquells qui puguin titular –esperem que no– que “Madrid ens mata”.

Més enllà de les xarxes, un altre problema rau en la perspectiva en què els periodistes escrivim  sobre la ciència i els científics. Avui, epidemiòlegs o cardiòlegs, demà economistes, sociòlegs o comunicòlegs, ells i elles, depenent de la propera crisi: ciències bàsiques o ciències socials, tant se val. Davant d’aquelles realitats difícils de comprendre, preferim escoltar aquelles veus que prioritzen les respostes i les porten al nostre terreny de joc –el què és el mateix, les adapten al nostre imaginari col·lectiu de referència– que aquells professionals que usen el dubte metòdic i es qüestionen permanentment la realitat. En recerca, en allò que ahir potser estava pintat de blanc, avui hi poden haver més grisos: rectificar o revisar els teus plantejaments, en l’exercici de la recerca, no és un problema, ni quelcom que et deslegitimi; és un exercici de modèstia que hauria de ser normatiu a tot científic perquè el coneixement és acumulatiu. Però, per exemple, mentre els mitjans de comunicació demanen titulars cada dia, ja va advertir el catedràtic Bonaventura Clotet que dels seus experiments inicials amb retrovirals se’n podien esperar uns primers resultats al cap d’un mes, i això és una rapidesa inaudita en recerca!

 

Per no parlar, esclar, de la facilitat que tenim a criticar els científics que han decidit opinar políticament. Tothom ha d’entendre que a les xarxes socials un s’exposa enormement, que a internet tot queda registrat i tot missatge pot ser un bumerang. Però, això no ha de ser motiu per no voler posar el teu coneixement a disposició de l’autoritat competent. El cinisme és d’aquells que es pensen que, sota la pàtina d’una suposada objectivitat científica, es poden esborrar les seves opinions polítiques. Per què, què és la ciència si no pot desprendre’s d’ella un compromís social, una transposició dels seus resultats per millorar la societat? Des del moment que els resultats de la recerca traspassen les parets dels laboratoris per impactar a la comunitat podem inferir-ne derivades polítiques. I això no és un problema, ens diria Aristòtil, és quelcom bàsic entenent que “l’home [i la dona] és un animal polític i social”. El límit de tot plegat, en l’ètica de cadascú.

 

Comentaris