The Wall Street Journal ha escollit una imatge de la Via Catalana com la millor fotografia de l’any. De fet, encapçala una selecció de més de 300 fotografies. Hi apareixen imatges commovedores, divertides, terribles… És un any del món congelat en situacions de tota mena, no cal dir massa més: Hi ha violència, patiment, gana, tristor, felicitat… Però de tot aquest recull, la que The Wall Street Journal ha escollit com la millor és una instantània de la Via Catalana.
Es tracta d’una fotografia signada per Raymond Roig a la localitat del Pertús. Hi apareixen un munt de mans enlaire i entrelligades i una filera humana sense final clapejada d’estelades. Gairebé no es veuen cares, però s’hi endevinen els somriures. De fet és una imatge festiva, tot i que reivindicativa. Les mans s’agafen amb força, denoten una convicció clara, però alhora ho fan amb serenitat, pacíficament. Una imatge extremadament explicativa. Això és periodisme. Autèntic i sense embuts. Una imatge que ens explica un fet, tal i com va passar. Sense amagar res: Ni la inesgotable reivindicació d’una filera inabastable, ni la contundència reivindicativa d’unes estelades que es van esvaint en el focus mentre es repeteixen un cop i un altre, ni la pacífica reivindicació d’un territori. Magnífica. S’imaginen algun diari espanyol escollint aquesta com a imatge de l’any?
Això es produeix la mateixa setmana que un altre diari de pes extraordinari com el britànic Financial Times publicava un contundent editorial alertant el govern Rajoy sobre la necessitat de reaccionar davant tempesta que se li està concentrant a Catalunya. Ni el distanciament ni les reticències explícites impedeixen al Financial Times abordar un diagnòstic força precís de l’escenari català. Fins i tot per alertar del pes determinant que la reivindicació del carrer té damunt el posicionament d’Artur Mas. Un dibuix de l’escenari que cap editorial d’un diari estatal ha aconseguit abordar. De fet, ni tan sols s’hi han acostat.
El debat està aquí i cal parlar-ne. És més, és molt saludable parlar-ne, analitzar-lo tant com sigui possible i des de tants vessants com sigui possible. Precisament perquè, com subratlla el Financial Times, és la gent del carrer qui ho demana. Si ho poden fer The Wall Street Journal i el Financial Times sense cap mena d’inconvenient, com és que no ho poden fer els diaris estatals amb la mateixa fredor i objectivitat. Al cap i a la fi, això és periodisme. I tot el que no sigui això, tot el que no sigui abordar sense complexes i des de tots els punts de vista els temes que preocupen la nostra societat, és matar el periodisme. Potser alguns diaris espanyols podrien donar-li una volta.
