Aquí els passo la segona llista de patologies que pateixen molts periodistes. Insisteixo que cada cas està basat en l’experiència i en l’observació científica en el seu hàbitat natural. Si vostè és periodista, segur que també és capaç de posar cara i nom a persones que pateixen aquestes malalties.
Llorisme. La síndrome del lloro afecta sobretot els col·legues que tenen idees molt concretes sobre un tema i no les modulen o adapten en funció dels canvis que van passant al llarg dels anys. És una forma d’immobilisme mental que fa malbé molts bons periodistes. Quan van a tertúlies o fan articles d’opinió repiquen sistemàticament les mateixa idees. Amb el temps s’agreuja la capacitat d’anàlisi perquè el malalt fa encaixar-ho tot amb la seva manera de pensar.
L’endevinisme. Molts periodistes confonen la seva feina amb la futurologia o el tarot. Fan travesses i càbales sobre què passarà, on passarà, qui ho dirà o quan serà, en comptes de dir què ha passat i sobretot perquè ha passat. L’objectiu és una cursa frenètica per tal que arribi el dia lluminós en el qual es pugui dir la frase màgica: “jo ja ho vaig dir!”. Per contra, mai no hem sentit cap periodista alçar-se i dir “jo vaig dir el contrari!”. Amb la llarga i feixuga deliberació del Tribunal Constitucional n’hem tingut exemples a cabassos.
Gigantisme. Aquesta patologia és una seqüela del meteorisme i consisteix en la percepció que tenen alguns periodistes que la seva vàlua és extraordinària. Acostumen a ser poc partidaris de la cadena de comandament i es pensen que en saben més que els seus caps. És evident que no es pregunten les raons per les quals ells no són els caps, sinó redactors, i altres sí que han arribat a caps. Acostumen a fer molt difícil la vida a la redacció, pel mateix caràcter agre que caracteritza els pacients de meteorisme.
Menyspreïsme. És un fenomen que he observat en diverses ocasions i que em sorprèn moltíssim. El seu mencanisme és tan senzill com inexplicable: quan a un periodista se li explica alguna cosa que hauria de saber però que fins llavors no coneixia, moltes vegades respon amb menyspreu tot minimitzant la nova i valuosa informació. Exemple: un periodista treballa sobre els problemes del comerç. Llavors un company de redacció s’hi acosta i li ofereix una informació rellevant que li han explicat i que pot ser útil. Habitualment, el primer redactor posa bona cara i li diu que “gràcies” però acte seguit esborra la informació del seu cap.
