Aquestes cinc patologies que explico a continuació clouen aquesta breu llista de malalties professionals.(periodisme. malalties professionals primera part i segona part) Espero no haver ofès ningú i que alguns estudiants hagin après algunes coses. Més endavant faré una llista de patologies estructurals que pateixen els mitjans de comunicació, sobretot a casa nostra. Com sempre, basades en l’observació i l’experiència.
Governamentalisme. Aquesta malaltia és gravíssima i pot ser terminal per al periodisme o per a un mitjà. El pacient tendeix a donar per bo tot allò que li arriba del govern o els seus tentacles (policia, bombers, ajuntaments, agències públiques, etc) sense contrastar-ho. No és fàcil combatre aquesta síndrome, perquè requereix temps i esforç, però seria bo fer-ho de tant en tant.
Canibalisme. Alguns periodistes canibalitzen la feina i les idees d’altres companys, sobretot avui que hi ha una gran hemeroteca gratuïta (coneguda com a Google) i tantes tertúlies i blocs on pescar punts de vista i assumir-los. Aquest socialisme periodístic és més nociu que no sembla, perquè el talent veritable pot passar desapercebut i la mediocritat es pot disfressar molt fàcilment.
Protagonisme. Una de les lliçons que es pot aprendre a les facultats de periodisme és aquella que diu que el periodista no ha de ser mai el protagonista de la notícia. Bé, doncs és una lliçó que s’oblida fàcilment, sobretot a la televisió. Només cal veure quants col·legues són capaços de tapar la informació fent tota mena d’activitats sense sentit, com per exemple sortir del mar amb el micròfon a la mà si està parlant de l’afluència a les platges.
Signaturisme. Una malaltia que afecta molts periodistes, segurament la majoria, és el signaturisme, més conegut amb el barbarisme de firmitis. Molt col·legues estan convençuts de la importància de signar les informacions. L’extensió d’aquesta patologia ha motivat que una protesta habitual dels periodistes contra les seves empreses sigui a través de l’anomenada “vaga de signatures”. Les informacions surten com sempre, però el periodista no la signa (en el cas dels diaris) o no apareix en pantalla (en el cas de la tele). El 90 per cent dels clients (lectors o espectadors) ni se n’assebenta i normalment al patró tant li és. Per cert: cap periodista de The Economist no signa les seves peces i no per això deixen de fer el millor setmanari del món.
Analfabetisme. Alguns periodistes fan encara faltes d’ortografia, sobretot els que escriuen en català. Tenint en compte que ja fa un quart de segle, pel cap baix, que l’ensenyament és en català, és una mica greu. Per corregir-ho, tots els mitjans que treballen en català tenen correctors, cosa que no passa amb els mitjans en castellà. Avís: no confondre les faltes imperdonables amb les perdonables errates o errors de tecleig.
