Periodisme de terra cremada

"El problema de fons no és la via eslovena, la dels febles, sinó la sèrbia, la dels poderosos"

Algun dia, en el futur, acabi com acabi això, algú escriurà una tesi sobre el paper estel·lar de gran part de la premsa espanyola en la crisi catalana. Existeixen uns quants bons relats, sòlids i ben documentats, relativament distants i versemblants, sobre el paper de la premsa sèrbia en la crisi iugoslava, en la darrera dècada del segle XX. És el cas més similar que tenim a mà, què hi farem. Tota comparació amb la premsa britànica, escocesa, belga o canadenca, per posar alguns exemples, és odiosa. I si establim les comparacions amb la premsa soviètica, exsoviètica o turca, o la d'Uganda o la del gihadisme, encara embolicarem més la troca. L'antiga Iugoslàvia és, per desgràcia, i esperem que a molta distància, el context que millor encaixa amb el paper protagonista, coordinat i agressiu que ha adoptat una poderosa xarxa madrilenya de premsa, tv i ràdio.

 

El problema de fons no és la via eslovena, la dels febles, sinó la sèrbia, la dels poderosos. Els que van saber imposar el seu relat, ple de mentides i d'odi.

 

Com van anar allà les coses? Simplificant molt, massa potser: un conjunt de líders hiperexcitats, que representaven unes xarxes que dominaven tots els mecanismes del poder polític, econòmic i social, van utilitzar els mitjans de comunicació de forma absolutament conscient, sense cap escrúpol, per escalfar la gent, excitar els pitjors instints, embrutir-la i portar-la a la guerra i al genocidi en nom de la Gran Sèrbia.

 

La clau, per a això, és escriure el relat de l'odi i convertir-lo en el relat dominant, al mateix temps que et presentes com la pobra víctima de les ofenses i agressions de la part més feble del conflicte. 

 

És una forma de fer periodisme, i de fer política, que podem qualificar de criminal, encara que sona una mica fort. Ho hem vist el 21D, ho vam veure l'1O i en infinites altres ocasions. Els fets i la realitat no importen, a efectes de construir el relat que es busca. Cal posar el focus, l'accent, en allò que interessa, encara que sigui anecdòtic. I si no, s'inventa i es multiplica. L'objectiu és atribuir als «altres» una violència inexistent, o en tot cas irrellevant, per acabar justificant un tsunami de violència «justificada», que es presenta com si fos legítima defensa, quan no es tracta de res més que un atac, una agressió.

 

A Espanya, el relat de l'odi s'escriu cada dia a Madrid, a mitjans que s'han cregut que són com els jutges del Suprem o del Tribunal de Cuentas o del Constitucional, el «rompeolas de todas las Españas». El seu ideal no és l'Estat de Dret, sinó el dret de l'Estat (que ells s'estan fent seu) a imposar-se. Per greixar la maquinària, reben diners a dojo des de l'«establishment» que els ha comprat o els té agafats pels dallonses o els ofereix honors i medalles. En resum, el famós «palco del Bernabéu» i uns quants cercles concèntrics, que són els que manen a Espanya, representats pel seu portaveu, Felipe VI. No poden permetre's perdre la guerra que ells mateixos han declarat.

 

 

El truc d'aquestes guerres, siguin amb violència o no, és donar-ne la culpa a l'altre, al més feble. Per a això, és imprescindible construir un argument ben travat i eficaç, sense fissures. Hi contribueix, sens dubte, cada error, cada ingenuïtat, cada inconsistència de l'enemic. He dit enemic? Sí, res d'adversari o contrincant, que queda més elegant... Per fer la guerra cal construir els enemics, fer-los diabòlics, deshumanitzar-los, ridiculitzar-los... I si ells hi ajuden, amb les seves espifiades, batalletes egoistes i improvisacions, fantàstic.

 

Si tu et dediques a escalfar els ànims per justificar totes les garrotades, res millor que acusar els altres d'adoctrinar amb ponsèties grogues a la tele, cançonetes infantils, manis farcides de somriures, samarretes, llibres de text, caganers, pastorets i altres mandangues catalanes. En el fons, saben perfectament que no hi ha res comparable a tenir forces paramilitars, com la Guàrdia Civil o bona part de la Policia Nacional. O l'exèrcit, que és tronadet a nivell planetari, però temible a escala peninsular, ja que des de fa segles l'exèrcit espanyol només guanya guerres contra els espanyols.

 

Quina mena de periodisme és el que es practica (per sort, amb comptades i honorabilíssimes excepcions) des dels principals mitjans de Madrid? Té un nom, molt lleig, que fins i tot fa de mal dir. Periodisme criminal. És un periodisme venjatiu, ofensiu, agressiu, militaritzat, que aspira a cremar-ho tot per justificar després tots els incendis que puguin venir. Però és molt més que periodisme: forma part d'una estratègia complexa, organitzada, consensuada, multiplataforma, orientada a llançar l'atac final, per resoldre allò que va quedar a mitges el 1714 o el 1939, per corregir els errors de l'excés de generositat dels primers anys del règim del 1978.

 

Senyalar un cert periodisme, però, és com allò de fixar-se en el dit que assenyala la lluna. El dit és només el símptoma, la pista que et porta a entendre de què va el joc, qui mou les fitxes i quin és el preu que ha decidit que pagarem entre tots. Tanmateix, si menystenim el paper que fa aquest periodisme criminal, incendiari, enverinador, sobrat de mascles alfa, ens enganyarem molt sobre el guió que han escrit els seus amos i sobre el paper que han reservat a Catalunya, incloent-hi indepes, no indepes, neutrals i passavolants. Cal repetir fins a l'avorriment que és una terra culpable, per així justificar més endavant que sigui una terra cremada.

 

 

Comentaris