El perill negacionista

"Si ells poden fer sopars de vuitanta persones, qui són per robar-me el Nadal en família amb un estat d’alarma?"

Santander, Caixa Bank i Bankia rebran mil tres-cents cinquanta milions d’euros de l’Estat pel projecte Castor en concepte d’indemnització. Els quaranta-tres mil bars i restaurants tancats a Catalunya en rebran només tres-cents. Els bancs i Florentino tornen a guanyar mentre els treballadors autònoms malden per sobreviure. La història de sempre.

A Madrid segurament ho devien acabar de parlar a la festa que van fer, sense mascaretes i en horari de toc de queda, els de l’Español. Sí, aquella on el ministre Illa no volia anar però bé que hi era. Sort que l’endemà va començar l’operació Volhov contra l’independentisme català i es van tapar a corre-cuita les seves vergonyes amb la bandera nacional i l’himne de la Guàrdia Civil. En fi, que el virus entén de classes i les mesures són per a tothom excepte per alguns, com les ajudes.

La qüestió és que ambdues informacions, juntes o per separat, en moments de crisi econòmica, social i sanitària com la que vivim, són pornografia ètica per part de les elits del Règim. I són, sobretot, una pèrdua de credibilitat i de legitimitat enorme davant la ciutadania. És el ells sí i jo no. És el no deu ser per tant si ells no es protegeixen. És el ens estan enganyant i volen controlar-nos. És el ja no podem més i ells viuen molt bé. És el aquestes mesures no serveixen per res. És una imatge d’un sopar que significa tantes coses i una pregunta recurrent arreu: si ells poden fer sopars de vuitanta persones, qui són per robar-me el Nadal en família amb un estat d’alarma? És la remor de la subversió als privilegis. De la desobediència a l’autoritarisme.

No és ben bé inconsciència de la gent, és indignació, és esgotament, és injustícia i la sensació de que les mesures decretades no serveixen per res, excepte per a que el sistema ens controli. Els defensors d’un negacionisme sobre la covid-19 són cada cop més i les teories conspiranoiques estan a l’ordre del dia a totes les converses. És d’un enorme perill per a la salut de tots que prosperin. És egoista i temerari, a parts iguals, pensar que no és per tant. Si no us van les xifres, parleu amb qualsevol professional mèdic i veureu la magnitud del drama humà.

Però allò que ens hauria de preocupar de veritat és que és l’extrema dreta, amb bandera espanyola i copa de Soberano en mà, qui està guanyant el terreny de la protesta contra l’autoritarisme dels governs amb un discurs tant populista com perillós. I és la classe treballadora, aquella a qui han tancat el negoci, que ha perdut la feina o que ha d’anar a treballar en transports públics saturats, la que no entén la lògica d’algunes mesures preses, la que està comprant aquest discurs. Més farts que porucs.

Les noves mesures decretades pel Govern català són segurament necessàries epidemiològicament però, un cop més, aboquen a molts sectors d’activitat a tancar, a patir, a viure en l’estressant incertesa de no saber si hi haurà futur, si la persiana tornarà a aixecar-se. I és que, una roda de premsa més del PROCICAT, les prohibicions i les limitacions de drets no van acompanyats de les conseqüents mesures de forta inversió en serveis públics, d’intervenció de la sanitat privada o d’un pla de xoc social contundent per a que ningú quedi enrere. Les restriccions esdevenen només una cortina de fum per tapar les mancances dels governs, les desavinences entre socis i la improvisació que caracteritza tot plegat des del mes de març.

 

El sentit comú ens fa raonar d’una manera molt senzilla: si jo he de fer un esforç, que el Govern decreti allò necessari per a que els bancs, les empreses de subministrament i aquelles que més han guanyat amb la pandèmia també el facin. O a veure si jo m’he d’arruïnar i elles han de continuar enriquint-se. És més, si cal acceptar restriccions, que me les expliquin i justifiquin, que no tot pot ser una qüestió de fe cega. El Govern té un greu problema de comunicació de crisis. I no ve d’ara.

Encara no sabem si el tancament de bars, restaurants i centres d’estètica ha servit per res i hem d’acceptar que el sector estadísticament més segur, amb menys nombre de contagis, el cultural, tanqui cines i teatres mentre les esglésies segueixen obertes. A casa i a treballar, qui pugui. I qui dia passa, any empeny, si pot.

Ens hem de plantar responsablement. Hem d’exigir mesures efectives per frenar els contagis i no tocs de queda autoritaris. Més ajudes directes a les famílies i prohibir els desnonaments. Més recursos per l’atenció primària, més docents, més transport públic en hores punta, més mesures de protecció, control i inspecció als centres de treball, perquè, les estadístiques parlen, són aquests els llocs de major contagi de la població.

Necessitem entendre què passa i per què es decideixen determinades restriccions sense contraprestació. Necessitem un Govern que ens ho sàpiga explicar sense reduir-ho tot a culpabilitzar-nos i tapar-se les vergonyes de la mala gestió. Només així doblegarem la corba i frenarem el perill del populisme negacionista capitanejat per l’extrema dreta.

 

Comentaris