Les polèmiques domèstiques d’aquests dies de coronavirus i confinament demostren fins a quin punt l’independentisme s’ha convertit en un lament. Des del Govern fins a l’últim racó de les xarxes socials, la frustració ho amara tot. L’intent fallit de 2017 no només no ha estat paït i processat, sinó que ha afectat, sembla que estructuralment, el to de tot un moviment. Aquests dies he recuperat el llibret que vaig escriure al 2014 adreçat als ciutadans indecisos en relació a la independència. El vaig poder fer perquè el moviment estava en fase propositiva, d’il·lusió. Volíem convèncer, estàvem obsessionats amb convèncer, i com que encara no ens havien ferit, somrèiem. I cal dir que hi havia molta predisposició a deixar-se convèncer. Molta gent estava fent el canvi.
Ara el moviment ha deixat de mirar enfora, ha deixat de voler convèncer, i només mira cap endins, amargat. Està frustrat per no haver-se’n sortit al 2017 i no ha estat capaç de fer les paus amb ell mateix. Al contrari, els retrets i els recels no han parat de créixer. La frustració impera. Frustració pels presos, frustració perquè es voldria un estat però es governa una autonomia intervinguda, frustració perquè sembla que no hi ha manera de superar el llistó del 50%, frustració perquè no només hi ha un empat electoral amb els del No, sinó que hi ha un empat electoral intern que no és font de creativitat sinó de mal rotllo permanent. Frustració perquè no se sap com fer la independència. Frustració perquè no se sap com fer compatible l’objectiu final amb la gestió del dia a dia sense caure en el maleït “autonomisme”.
El doble ressentiment –amb l’estat maltractador i amb el company del costat– acabarà enfonsant l’independentisme si aquest no és capaç de canviar radicalment de dinàmica. El perill d’ensorrament polític és encara més gran per la crisi social i econòmica que ens està caient a sobre, i que durarà anys. Ningú no entendrà que mentre l’economia se’ns desfà i la gent perd la feina, l’independentisme continuï enredat en les seves querelles internes interminables o en debats absurds sobre si això nostre és nacionalisme o no. Tots plegats faríem bé de recordar que del 48% es pot pujar al 55%, però també caure al 34%.
