Perfectament inútils

Manllevo el títol d’un vers de Coral Romput, de Vicent Andrés Estellés (al qual, per cert, potser hauríem de recordar més, millor i sovint), i ho faig de forma clara, conscient, sense dubtes. En un moment determinat, la veu poètica, que parla d’alguns poetes, afirma que «Darrerament escriuen, i escriuen coses pulcres, potser renaixentistes, perfectament inútils, sense les quals els hòmens treballen, amen, moren.» El poeta de Burjassot en feia mofa, però malauradament això és el pa de cada dia: ens trobem, tots i cadascun de nosaltres, en una situació de precarietat absoluta. Laboral, social, personal… Però també, sense cap mena de dubtes ni pal·liatius que valguin, en una autèntica crisi cultural, en el sentit més ample del terme. El que deia Estellés és el que passa en una societat empobrida, en una societat que aplica la lògica capitalista a tot i per tot.

Quan el poder actua, ho fa per perpetuar-se. Un dels sistemes que té per aconseguir arrapar-se a la poltrona és convertir la població en ximples, en sòmines que vaguen pels carrers amb la única voluntat de comprar-se un Ferrari el dia que siguin rics, un telèfon mòbil nou, o una aspiradora que es passa el dia rodant sola pel terra de casa. Que ningú posi res en dubte, que ningú no pensi (recordeu que això és dolent per a la salut, especialment la mental, i tal com ens retallen més val no posar-se malalt), que ningú reflexioni.

Quaderns Crema, l’editorial de Jaume Vallcorba, no falla. Sempre amb alguna proposta interessant —d’aquí el prestigi— i enriquidora, ha fet una aposta per un volum que té un títol totalment paradoxal: «La utilitat de l’inútil», amb el subtítol de «Manifest». Per molt oximorònic que sigui —la introducció, p. 9 – 25, ja ho deia clar— no hi ha res de contradictori en aquesta oració: el que volen que considerem inútil és, precisament, el que no ho és; és el que és útil. Parlem de filosofia, literatura, història, art, llengua, estètica. I ho fem perquè els poders, sempre i per definició, han volgut que el poble fos dòcil. Nuccio Ordine ha publicat aquest manifest, compost d’articles breus, que fa un autèntic repàs filosòfic a la història de l’utilitarisme: Calvino, Gramsci, Dickens, Dante, Petrarca, Montaigne, i una llarga llista de noms molt interessants —que no per ser molt bons no deixarien d’embafar-nos ara i aquí. Però a banda d’aquesta crítica també ens argumenta que és difícil de comprendre el que és inútil, i de com la literatura, els clàssics, poden canviar-nos la percepció de moltes coses.

Un llibre que ens convida a reflexionar, i prou, sobre el declivi deliberat de les Humanitats. Potser, també amb això, tindrem més munició dialèctica per esdevenir díscols amb els poders instaurats. Poc a poc, i bona lletra, i mai millor dit, esdevindrem més lliures.