El PSC ha votat NO a que Catalunya demani al govern espanyol el traspàs de les competències per poder fer legalment el referèndum sobre el Dret a Decidir. Sorprenentment, en la votació que es va fer dijous al Parlament, el partit de Pere Navarro va acabar fent front comú amb el Partit Popular i amb Ciutadans. Tres diputats del grup socialista, Joan Ignasi Elena, Núria Ventura i Marina Geli van desmarcar-se d’aquesta aliança estratègica amb PP i C’s, van trencar la disciplina del partit, i van votar SÍ. El dia abans, l’alcalde de Lleida, Àngel Ros (PSC), havia renunciat al seu escó parlamentari perquè en consciència no polia acatar una imposició que l’obligava a posicionar-se contra el programa electoral amb el que els socialistes es van presentat a les darreres eleccions catalanes i contra la tradició del catalanisme polític.
Aquesta situació posa als socialistes catalans en una de les situacions més delicades de la seva història. La fractura interna és més que evident. I els darrers dies han aflorat de forma nítida i clara les dues ànimes existents a la família socialista i que, fa tota la impressió, que van camí de la seva emancipació.
El debat que posa damunt la taula el que està passant al PSC és doble: primer, pot la direcció d’un partit contravenir el seu programa electoral en un tema tan clau com el nacional? I, segon, èticament qui és el representant legítim de les sigles d’un partit, els que el dirigeixen en cada moment o els que actuen d’acord amb la seva tradició política?
Amb el tema del referèndum i del Dret a Decidir la direcció de Pere Navarro ha canviat clarament de posició. Es va presentar a les eleccions al Parlament del 2012 amb un programa electoral que contenia una doble defensa, la de la major quota de poder possible per Catalunya dins d’una Espanya federal i la de que els catalans puguin dir quin futur volen a través d’una consulta o referèndum. És més, el programa socialista diu literalment: “Ens comprometem a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat.”
El 2012, el primer secretari socialista anunciava que durant la legislatura el PSC s’abstindria a totes les votacions sobre el Dret a Decidir, és a dir, que no posaria cap obstacle. També va dir que mai votaria al costat del PP. Aquest dijous al Parlament va imposar les dues coses que havia promès que no faria: votar en contra que es puguin fer les reformes legals perquè Catalunya exerceixi el seu dret a decidir i votar al costat dels populars.
Els anomenats diputats díscols, en canvi, van votar allò que diu el programa electoral socialista i amb el que es van presentar a les eleccions: facilitar el referèndum a través de reformes legals. El Parlament proposa utilitzar la via de l’article 150.2 de la Constitució perquè Catalunya pugui fer la consulta; més legal impossible.
El catalanisme és a l’ADN del PSC. Joan Reventós i Josep Pallach, dos dels referents obligats de la família socialista, representaven la centralitat política del país. Els Obiols, Narcís Serra, Joaquim Nadal, Pasqual Maragall… sempre havien estat en una centralitat política que no s’imposa a tot de xiulet sinó que és el resultat de l’evolució social i sociològica del país. I en aquesta centralitat i en aquesta tradició del catalanisme polític mai hi havia faltat el PSC.
Els diputats Geli, Elena i Ventura, al cap i a la fi, han estat coherents amb la seva consciència, amb la seva tradició i amb el seu programa electoral. Els expulsaran del partit per tot això? Expulsaran als Joaquim Nadal, Montserrat Tura, Antoni Castells, Joan Manuel del Pozo, Maria Badia, Joan Majó, Jordi del Rio, Laia Bonet… per haver fet un manifest a favor dels tres diputats? Expulsaran els milers i milers de regidors socialistes que als seus ajuntaments han votat mocions iguals o semblants a la que es va discutir dijous al Parlament?
Raimon Obiols, al seu llibre “Nou segle, nou cicle” (Empúries, 1997), escrivia: “En el fons, allò que s’està gestant a la política catalana, a través d’un joc complex d’agregacions, desagregacions i transversalismes, és una tendència cap a la bipolaritat (no cap al bipartidisme).” Obiols es referia a l’eix dreta-esquerra. Però aquesta bipolaritat de la que parlava Obiols és la que s’ha visualitzat ara al Parlament amb la foto del PSC, PP i C’s votant junts un tema que afecta el Dret a Decidir. I aquesta foto, a molts dels votants socialistes, segur que els incomoda.
El temps dirà!
