L’estiu de 1994 Pere Calders moria a Barcelona després d’un itinerari vital autènticament mogut: escriptura, guerra, exili, retorn, i tot amb una activitat literària plena de passió, ironia, i de vegades punts de sorna fina. I d’això, quan escric aquestes línies, ja en fa vint anys.
El centenari del naixement de Calders (que va ser organitzat conjuntament amb els dels escriptors Joan Sales i Tísner), el 2012, potser no va acabar de treure’l del calaix, perquè realment no hi era. Tanmateix, els centenaris són quan són i es troben en les situacions que es troben… I, tot i això, va ser una celebració merescuda que sempre pot donar una empenta a l’obra caldersiana. Prova d’aquesta vigència es demostra encara ara: el conte «Aquí descansa Nevares» (1967), recollit en diverses edicions de l’obra caldersiana, ha servit ara de base per crear una obra nova, cantada i musicada, que s’estrena, dintre del marc del Festival Grec de Barcelona, el 30 de juliol.
En l’àmbit literari veiem que recentment s’han editat Tots els contes (labutxaca, 2011) o Tria personal (labutxaca, 2012), però tampoc no hem d’oblidar que s’han publicat obres com La ciutat cansada (Edicions 62, 2008) que anys després de la mort de l’escriptor barceloní havien restat inèdites, per posar un exemple clar.
Sigui com sigui, sembla que, amb celebracions o no, Pere Calders segueix sent un referent de la literatura catalana contemporània i, al contrari que d’altres dissortats —i valuosos— escriptors, Calders no ha caigut en l’oblit ni en l’ostracisme que, sovint, acompanya la mort física de l’autor.
