Perdre el respecte al coronavirus

"És molt fàcil dir que cal canviar, i molt difícil fer-ho"

En el fons, ningú no sap ben bé què fer amb el punyetero coronavirus. Només sabem que haurem de conviure amb ell un o dos anys, anant bé, i que ens canviarà la vida per sempre. Qui somiï medicaments màgics o vacunes miraculoses i generalitzades, per al mes de setembre, i si pot ser a preus econòmics, pot asseure's a esperar.

Ens van endinyar el confinament més salvatge de l'hemisferi occidental i un desconfinament caòtic a velocitat supersònica, que ara estem pagant caríssim.

Li vam perdre el respecte al coronavirus abans d'hora. A sobre, en un país i un estat que no funcionen.

Ens volien vendre que tornàvem a la normalitat, nova o vella, i era mentida. Pur màrqueting d'ansiolítics. Però ens ho volíem creure, uns més que altres, perquè teníem moltes ganes de normalitat.

Doncs no, no tornarà. Res no serà igual. Qui s'ho pensi, ja s'ho anirà trobant.

La mascareta només és un símbol, un símptoma. Amb tanta tecnologia punta, tantes meravelles científiques, tants viatges a la Lluna o a Mart, la vida ens obliga a acceptar els nostres límits. Depenem d'un trosset de tela, de rentar-nos les mans (cosa que va ser una de les grans revolucions de la humanitat, fa poc més d'un segle) i de preservar una mica de distància corporal. Sembla que aquestes tres coses funcionen raonablement bé, però no hi ha raigs làser, ni píndoles màgiques, ni ozó miraculós ni res: tres coses molt, molt bàsiques i senzilles són el que ens separa del punyetero coronavirus. I l'atzar, que també existeix i fa de les seves: la bona i la mala sort funcionen i van per lliure.

La gran lliçó és aquesta: som humans, petits, menys poderosos del que ens pensem, més inconscients del que ens agrada reconèixer, fràgils.

N'aprenem? No gaire. Som capaços de llançar dues bombes atòmiques, horroritzar-nos i posar-nos a fabricar més bombes atòmiques.

Pensar que tres mesos de confinament i por podien canviar la humanitat és somiar truites. El nostre cervell treballa contra el progrés, amb comptades excepcions: ens sentim còmodes en el passat, en el que sabíem fer, en allò que funcionava i ens agradava.

Estem encara en fase d'adaptació. El coronavirus ens obligarà a canviar, tard o d'hora. Com el canvi climàtic, que ara tenim una mica abandonat. De moment ens obligarà a acostumar-nos, que no és poc, a una nova manera de fer les coses. Si passem del coronavirus, hospitals plens altra vegada i funeràries a tota màquina. Si aprenem, ens escapem una mica de la freda màquina de la pandèmia, podem salvar-nos.

 

Això ho entén tothom? No. En veiem desenes d'exemples diàriament. Però així funciona la selecció natural de les espècies. No ho vols entendre? Tranquil o tranquil·la, ja ho entendràs. O no. Però et tocarà empassar-te les conseqüències, sense entendre res. Qui aprendrà com funciona la cosa serà una altra generació.

Som animals de costums. I els costums ens maten, tard o d'hora. És molt fàcil dir que cal canviar, i molt difícil fer-ho. I més encara canviar en la direcció adequada: qüestió de coneixement, de sort, d'intuïció i de seny.

El món ha canviat i no ens ha demanat permís. Els governs intenten dissimular i nosaltres exigim als governs la vella normalitat, per això els paguem i votem, oi?

Tampoc no serveix l'argument: potser ni els votem, ni paguem el que toca ni fem cas de res. Només ens queixem perquè la nostra normalitat trasbalsada ens obliga a canviar, ens genera inseguretat, temor... Algú ha de tenir la culpa del que ens passa.

I així avancem cap a un estiu d'incerteses, al qual seguirà una tardor i un hivern i vés a saber què més, amb noves incerteses i frustracions i falses esperances de noves normalitats. En diuen evolució. I té el poder de convertir el passat en història. És hora de fer un salt evolutiu... i de pagar-ne el preu.

 

Comentaris