Perdre el temps a Madrid

"Anar a Madrid a debatre al Congrés és anar a que t'aixequin la camisa i se te'n fotin a la cara, t'insultin i t'escarneixin"

Aquest article, vagi per endavant, no té res a veure amb la gent que viu i treballa a Madrid i molt amb els paràsits i "xucladors de sang aliena" –terminologia del periodista madrileny José María García-, que vaguen pels edificis institucionals de la capital de l'Estat. Atempta contra la classe política que es reprodueix en vicis i costums des del mateix moment que infeliçment Felip II de Castella cometé el cras error de fer capital d'un imperi a un llogarret, d'inicis musulmans, situat al bell mig del no-res. Lisboa ho tenia tot per ser capital d'un imperi oceànic i d'ultramar però ja se sap del sempitern antipragmatisme castellà.

Madrid és sens cap mena de dubte una ciutat fantàstica, meravellosa per entendre'ns, en molts aspectes. De fet rere el Madrid d'algun gratacels, seus de ministeris i d'empreses multinacionals s'hi troba el gran poble de Madrid i que ells anomenen amb consideració la villa y corte. La vila de Madrid encara avui mostra uns barris i unes gents que guarden molt d'aquell aire castís que els dota i els atorga un encant i encís particular. Madrid pot ser poble però, no ho oblidin, és també en l'imaginari universal capital d'un imperi on certament no s'hi ponia mai el sol. I a qui no li agradi que no miri ens dirien sense mai perdre l'altivesa i el punt de fatxenderia els mateixos que s'imaginen una autopista directa fins el cel. Madrid no és gens mediterrània, com ho són Barcelona o València, i no ho és només per la distància. No ho és perquè té i s'enorgulleix d'un tarannà diferenciat que, a voltes, l'acosta a Amèrica Llatina i l'allunya d'Europa en d'altres. Madrid és propera i previsible i Barcelona és discreta i enigmàtica. De fet serien la parella perfecta si no fos perquè d'amor no n'hi ha hagut mai. I pel que s'albira mai n'hi haurà. Per no haver no hi ha, ara mateix, ni fe en el matrimoni de conveniència. Amb predicaments semblants la Rota ho tindria clar, però pel Constitucional sembla que no n'hi ha prou.

Anar a Madrid a debatre al Congrés és anar a que t'aixequin la camisa i se te'n fotin a la cara, t'insultin i t'escarneixin i et tractin com un pobrot i mesell Saza girabanderes i de can sis i tretze de la famosa i berlanguiana "Escopeta nacional". Lògicament pagant, si ets català, sempre la factura com estableix el ritual i el rigor més habituals. Aquest film, encara avui, delata tantes veritats amagades sota l'estora i, que com au fènix, reneixen impenitentment de llurs cendres pels segles dels segles. Sembla estrany que els nostres polítics no hagin entès coses tan elementals, circumstàncies tan precises i actes tan desproporcionats.

L'experiència ensenya només aquells que la volen veure, s'humilien davant llurs errors, i accepten les noves coses com a fets consumats. O del que es tracta ara és de reescriure la història, girar una nació sencera, amb tots els ets i uts, com l'espanyola i canviar l'inapel·lable curs de la història? Fa riure però ens hauria de fer, per les ingrates conseqüències tantes vegades entomades, plorar. Amb el Madrid dels poderosos no hi ha res a pelar, tenen sempre les de guanyar i portant els deures fets i ben apresos acabes tornant amb el desencís del perdedor a la borsa o el rebuig vers un mateix del compulsiu jugador. I qui no ho vulgui veure que li preguntin a La Caixa i llur estratègia de treure "de territori nacional" a la utilitària ENDESA.

Madrid és perillosa perquè té enormes i subtils capacitats de seducció. Els catalanets, de tot pelatge i condició, i ja en són uns quants, hi han caigut de quatre grapes. Els rics per fer-se'n més, els pobres per deixar de ser-ho i els corruptes per poder-ho continuar essent encara més. La gran majoria, no cal dir, han tornat amb les mans buides i la consciència no massa clara ni tranquil·la.

Madrid ha tingut poder i, per això mateix, és on anaven els catalans a pidolar i a implorar propòsits i negocis. Molts d'ells nobles, no ho nego pas, però molts d'ells indignes per la rebaixa biliar i l'arrossegament propi del cuc més llefiscós. Hi ha una espècie que a Madrid no suporten, i és la del català barrut que el primer que fa és despullar-se de llur pàtria per fer-se, suposadament, perdonar llur categoria i condició. De català s'entén. I fan molt bé perquè, de fet, no gaire lluny d'aquestes contrades s'inventaren allò, que ha fet fortuna, del no pagar als traïdors. Afortunadament d'aquests cada cop n'hi ha menys però encara en queda algun que per no entendre no ha entès ni el procés sobiranista i veu i viu terceres vies condemnades al no-res. La tercera via és com l'horitzó que com més t'hi acostes igual de lluny et queda. Ai els nostres homes visionaris!

Com més aviat superem el complex vers Madrid més aviat serem lliures. La llibertat comença en un mateix i no cal demanar-la ni, ai las, pidolar-la. Només ens farem respectar si allà, on sembla que es mana tant, prenguin consciència del nostre canvi d'esperit i d'actitud. Altrament plantegem-nos el futur com a regió d'Espanya amb quatre folklorismes mal engiponats que amarin el nostre sa i cofoi regionalisme. Així també es deu poder viure molt bé. Almenys això és el que alguns deuen pensar.

A Madrid cal anar-hi, i tant! A gaudir, passar-ho bé, a fer negocis privats i moltes altres coses. Ara bé, política? No pas. Si la pedra que et fa relliscar pel camí cada cop que retornes en l'error es pogués fer gran, aquesta ja seria Montserrat. Res a dir contra la Sagrada estructura, contra símbols no s'hi juga.

Tant ens costa com a poble entendre coses tan simples. De vegades no comprenc a què juguem. Però fent-ho així com ho fem deu ser a tot menys a guanyar. D'això és el que es tracta de jugar per no guanyar? Què volen que acabem dient que contra Espanya vivíem molt bé? Deixeu-m'ho dir per acabar: autonomisme i victimisme dos mots a eradicar.

 
 

Comentaris