Us perdonem a canvi de 10 anys de treva

"La generació dels presos, represaliats i exiliats tindrà una segona oportunitat, però també una nova funció: fer de tap"

Pedro Sánchez (amb Iván Redondo al costat) és la millor carta que té el règim espanyol per guanyar temps. La descomposició evident del sistema té un altre gran aliat: el coronavirus. La crisi sanitària ho tapa tot, planteja urgències evidents, demana fer pinya i ajornar qüestions no essencials... i es pot aprofitar meravellosament per mantenir la ficció de la unitat i la viabilitat d'Espanya, convertida en poc més que un apèndix de les elits madrilenyes.

Aquest és el context, ens agradi o no. Aquesta època va d'això. D'un virus real, el covid-19, que farà canviar moltes coses, i de tres o quatre virus socials: la monarquia, les elits extractives de Madrid, el torcebraç (que anirà a més) entre el poder polític i el judicial... i Catalunya.

Sánchez demostra que sap llegir molt bé el context. Cal treure de tant en tant el fantasma de Franco (això sempre funciona), cal posar-se al costat de la impresentable Ayuso amb un festival de banderes (abans que ella soleta acabi d'estavellar-se), cal enviar l'emèrit al Golf Pèrsic...

Però sobretot, sobretot, cal trobar una fórmula per cronificar l'autèntica amenaça a l'estabilitat del sistema: Catalunya. Cronificar vol dir estabilitzar una malaltia emprenyadora i perillosa, però no mortal. De moment.

Tota bona fórmula política es compon, en diferents proporcions, de pal i pastanaga, bàsicament. El pal ja l'hem tastat, ara anem a veure què passa amb la pastanaga.

Anuncien que comencen a tramitar indults. Podrien no tramitar-los, com fa el Tribunal Constitucional: no menystinguem el senyal ni el magnifiquem. De l'amnistia, ni paraula, ja s'anirà veient segons com evolucioni la cosa. I preparen una reforma dels delictes de sedició i rebel·lió, per "harmonitzar-los" amb Europa...

Aquesta és la promesa: un dia, d'aquí a no gaires anys, farem grans festes per celebrar el final de les presons, el retorn dels exiliats, el final de les represàlies econòmiques. Tindrem una autonomia desgavellada, però tancarem ferides humanes.

La generació dels presos, represaliats i exiliats tindrà una segona oportunitat. Però també una nova funció: fer de tap.

És desagradable arribar a aquesta conclusió, però hauran de dir una cosa i fer-ne una altra. Els deixaran dir que són independentistes: a Espanya això no és delicte, de moment. A canvi, tindran l'absoluta seguretat que no se'ls acudirà tornar a intentar-ho, diguin el que diguin.

A Madrid saben que Catalunya no tornarà enrere. En tenen prou amb què ens quedem quiets. Una mica esvalotats, però inofensius. I sobretot: escarmentats i amenaçats.

 

Necessiten temps per saber què en fan d'Espanya, cosa de la qual no en tenen ni idea. Busquen una treva, necessiten taps i temps. I aquí necessitem temps, també, per fabricar els tirabuixons amb els quals treure els taps.

Després de les garrotades i la repressió, no trigarà a sonar una música nova. No ens estranyi que un d'aquests dies, en un futur no molt llunyà, ens trobem amb un discurs del monarca que ofereixi la pastanaga, amagant una mica el garrot. La promesa: uns anys de treva, de relaxar les cadenes, sense massa esperances per part de ningú.

Qui sap si a l'espera del 2029, any en el qual l'indescriptible i fascinant farmacèutic-pensador Alexandre Deulofeu profetitzava el final d'Espanya, l'adveniment d'una mena de confederació ibèrica i una Europa dominada pacíficament per Alemanya.

La treva acabarà quan arribi una nova generació. És qüestió de fe en els càlculs de Deulofeu i esperar nou o deu anys...

 

Comentaris