Per un nou Majèstic

"Avui ja ningú pot apel•lar a cap cojuntura global. Avui l'executiu de Zapatero és l'únic culpable d'haver-nos abocat a una situació d'absolut descrèdit"

La creixent desconfiança internacional en els productes financers espanyols ens arrossega a una situació difícil de preveure. Els advertiments fets durant els últims dies pels principals responsables dels organismes econòmics mundials no responen al col•lapse del sistema, sinó a la indefinició del futur econòmic espanyol. Els mercats castiguen el dubte i, fins a dia d'avui, Zapatero no ha ajudat a esvair-ne gaires.

Llegeixo el professor de l'IESE Javier Aguirreamalloa, un dels pocs que ha posat números al desastre. És revelador observar com la tesi de les seves reflexions constaten que el risc real d'impagament de l'estat espanyol és molt petit. Aguirreamalloa sosté que Espanya és el país menys endeutat del seu entorn i ressalta el gran volum de liquiditat que encara queda als mercats internacionals per afrontar el risc del deute públic.

La conclusió és optimista, sí. Però la seva lectura evidencia amb tota cruesa el monumental desgavell de l'executiu de José Luís Rodríguez Zapatero.

Amb números a la mà –ho deia el mateix Emilio Botín durant la presentació dels espectaculars resultats del Grupo Santander dijous- l'estat Espanyol no es pot comparar de cap de les maneres ni amb Grècia ni amb Portugal. Grècia és un país al límit de la fallida tècnica, un extrem encara impensable a Espanya. La desconfiança cap a l'economia espanyola doncs, només respon al cúmul de despropòsits del govern central que van des del negacionisme absurd de l'última campanya electoral fins a iniciatives d'utilitat més que relativa com el Plan E.

Sense adonar-se'n, Zapatero s'ha fet trampa a si mateix i ha aconseguit convèncer els inversors mundials que la probabilitat de que el Tresor Públic espanyol no pugui tornar els diners que li han deixat és molt alta. El Tresor Públic de l'estat no passa pel seu millor moment, clar està. Però d'aquí a la suspensió de pagaments hi va un salt de gegant. I és ara quan l'actitud d'un govern té alguna cosa a dir-hi. Generar confiança en els inversors depèn del tangible d'uns comptes sanejats però també de decisió amb la que actuen els dirigents de l'economia.

Zapatero ha gaudit durant molts mesos del gran escut que representava la dimensió global de la crisi financera. La falta de liquiditat era un mal general i el marge de maniobra era mínim. Però enlloc d'aprofitar la treva cojuntural de què disposava per afrontar el problema amb valentia, va preferir mirar cap una altra banda esperant que el temps tornaria a posar les coses a lloc sense considerar el risc que la confiança de la inversió estrangera s'anés minant pel camí.

Avui ja ningú pot apel•lar a cap cojuntura global. Avui l'executiu de Zapatero és l'únic culpable d'haver-nos abocat a una situació d'absolut descrèdit. Qui hagués dit cinc anys enrere que acabaríem enyorant la determinació de la dreta espanyola, oi? Ni de forma premeditada, el PSOE ho hagués fet pitjor.

 
 

Comentaris