Érem milers als carrers. Al llarg dels darrers quinze anys, un nombre impossible de calcular de persones hem sortit al carrer a aquest país contra un ordre de coses fonamentat en l’abús de poder, en l’explotació de molts per pocs, en la lladregada general, en la negació de drets i recursos bàsics a un part important de la població, aquella que conforma una massa d’aturats, desnonats, estafats, exclosos, empobrits, miserabilitzats, explotats, sense llar, sense serveis. Davant d’aquest escàndol, munions hem dit en veu alta i allà fora el que pensàvem. Hem estat insolents davant dels poderosos reclamant-los una justícia, una llibertat i una igualtat que ens escapolien. En aquests combats socials desenes de persones han estat atonyinades, ferides, detingudes, processades, acomiadades, empresonades…
Per a moltes d’aquestes persones que no hem sabut ni volgut amagar la nostra ràbia davant un mal govern, que és cert que era mundial, però els agents del qual eren ben a prop i tenien nom i rostre, un moviment de masses com el que reclamava l’emancipació nacional de Catalunya obria una oportunitat preciosa per a transformacions que no fossin sols administratives, sinó relatives a una distribució més equitativa del poder i la riquesa. No era cosa de perdre de vista un himne i una bandera que detestaven, perquè sabíem de qui eren herència, ni l’arrogància d’un estat que aquests dies desemmascara el seu tarannà colonial, sinó d’avançar cap a un país nou com a via d’accés a un món nou.
La qüestió que els debats polítics d’aquests dies es planteja és al capdavall ben simple. És raonable que aquesta expectativa d’una autèntica ruptura amb un model polític, econòmic i social del que havíem patit els estralls l’encapçalin els mateixos que s’han passat tota la vida aplicant-lo? Podem confiar en que es treguin de la situació en que estem -desballestament dels serveis públics, sotmetiment a les oligarquies financeres, corrupció…-els mateixos que o l’han provocada o l’han implementada amb entusiasme? Poden rescatar-nos els mateixos que ens han fet naufragar? Poden curar-nos les ferides els mateixos que ens l’han infligit? És possible, però jo no em refiaria en absolut.
Pensem’ho. Perquè conformar-nos amb la independència si, de pas, podem fer del nostre país un altre cop —perquè ja ho ha estat— laboratori en el que experimentar noves formes de viure i conviure? Ja que hi som, perquè no intentar demostrar que la realitat no és un condemna, sinó una constant invitació al canvi? Perquè, ja que ens prenem la molèstia d’alterar estructures polítiques, no tocar algunes de socials que produeixen i s’alimenten de la desigualtat? Perquè, si ens hem de deslliurar d’Espanya, no aprofitem la avinentesa i ens deslliurem si no de tota, d’una part important de precarietat laboral, de marginació social, de politiques de privatització, d’asimetries de gènere, de frau fiscal, de corrupteles. Posats…
El problema és que sembla que no es vol entendre que per a una part significativa —i pel que sembla, estratègica— de l’electorat aquest procés en marxa no pot ser un mer canvi de collar dels mateixos gossos. És com si aquestes desenes de milers de vots fossin com una mena de soroll, un imprevist que desmenteix una imatge de país feta de seny i moderació social, un exabrupte que no s’amollava al somni d’una Catalunya tota ella feta d’una classe mitja universal, feliç i confiada, de la que el votant de Convergència seria prototip.
I vet aquí que s’han trobat amb els aixafaguitarres de sempre, descarats, mal educats, grollers i malcarats. Alguns no entenen —els deixa perplexes— com a aquestes alçades del segle XXI aquesta mena de gent no s’ha extingit del tot, tal i com preveien els seus pronòstics. Doncs no. Encara hi són; no han marxat, continuem on sempre, pensant i fent les coses de sempre, convençuts que les coses poden canviar i empenyent perquè així sigui. Són l’esquerra que creu en la revolució. El seu autèntic enemic no és Espanya: és el capitalisme, ja sabeu, aquesta colossal màquina de produir tristesa.
