La casualitat ha volgut que aquests dies m’hagi coïncidit la lectura de l’últim premi ciutat de Palma Llorenç Villalonga, “El Temps a mitges”, de Xavier Gimeno, amb la visita a l’exposició que l’Acadèmia Bacardí ha organitzat al Palau Maricel de Sitges per a retre homenatge al fundador de la saga que continua alegrant les nostres nits versió rom-cola o mojito…
Facundo Bacardí Massó va iniciar a mitjans del segle XIX, com tants d’altres, un peregrinatge incert i ple de perills des de Sitges a La Havana, va saber treure el millor de la canya de sucre i va obrir la primera destil•leria. Avui, Bacardí és una marca universal que exporta vint-i-dos milions de caixes de rom a cent setanta països de tot el món. Juan Bergaz, membre de la sisena generació de la família, explica aquests dies amb passió la gesta del seu avantpassat. M’atreveixo a dir que, escoltar-lo, és fins i tot emocionant.
En “El temps a mitges”, Xavier Gimeno, reflecteix amb una gran riquesa i verb esmolat el pes que en la història contemporània de Sitges ha tingut aquell passat “gloriós”, ben visible encara en palauets i torres a primera línia de mar que els anomenats “americanos” es feien construir en tornar al poble com a mostra més evident del triomf. Era el seu senyal de la victòria.
Arribats fins aquí és obligat preguntar-se si ens queda alguna cosa de tot allò, de l’esperit emprenedor, d’aquelles ganes de menjar-se el món, de redescobrir una Amèrica que se’ns havia resistit, a la qual els catalans havíem arribat tard perquè ja llavors no teníem el poder polític que sovint obre camí als negocis.
Resulta que continuem sent un país d’emprenedors, les nostres empreses representen pràcticament el trenta per cent de totes les exportacions espanyoles. La Europa dels 27 és el nostre principal client, concretament França, Alemanya i Portugal. Som líders en els sectors biomèdic, farmacèutic, editorial, d’automoció i d’alimentació.
Es un balanç al qual s’haurà de fer honor des de la política amb decisions estratègiques de primer nivell que es decidiran els pròxims mesos. Per terra i per mar, com feien els “americanos” però, sobretot, per aire.
En primer lloc, vetllant pel compliment de l’ampliació del Port de Barcelona que preveu doblar la seva capacitat actual l’any 2011. Insistint en el corredor mediterrani, una de les àrees més pròsperes d’Europa i que transporta més mercaderies. També és imprescindible no aturar-se en el tram de l’alta velocitat Figueras-Perpinyà i pressionar França perquè es comprometi amb el de Perpinyà a Montpellier.
I abans d’acabar l’any, el govern espanyol s’ha compromès a presentar un nou model aeroporturari que hauria d’acabar amb el monolitisme d’AENA i obrir la gestió de l’aeroport del Prat a la Generalitat. L’aeroport de Barcelona és clau per al futur econòmic de Catalunya i la Generalitat ha de poder decidir. És massa important com per tenir-hi un paper de convidats de pedra.
