Moltes veus i moltes vegades han denunciat la capacitat autocorrosiva de l’independentisme català. El principal partit que el va representar durant el crepuscle del franquisme i la transició –el PSAN- es va especialitzaren l’estèril ciència de l’escissió. Una vegada i una altra, fins que Esquerra Republicana va ser capaç de convertir-se’n en bandera, els independentistes es van enfrontar i es van dividir. Fins i tot Esquerra va arribar a un punt sòlid i dolç després d’haver patit un gravíssim enfrontament intern, que va desembocar en una enèsima trencadissa i la sortida del partit d’Àngel Colom i Pilar Rahola. Aquest càstig gairebé diví és evident i els partidaris de la sobirania sense romanços de Catalunya s’hi refereixen sovint entre resignats i desesperats. ¿Com es pot fer un plantejament seriós i raonable d’aquesta opció si els defensors donen tan sovint la imatge d’immaduresa política?
Les persones que ara s’han organitzat fins a constituir el Reagrupament que lidera Joan Carretero en són conscients. Tan conscients, que alguns s’hi referien amb tristor enmig de la il•lusió que els va suscitar l’assemblea constituent d’aquesta plataforma, que encara no és un partit pròpiament dit. I llavors, per què Reagrupament? O les CUP? O les diferents plataformes sobiranistes? Quin sentit té debilitar el partit que ha obtingut els resultats més brillants de tota la història proclamant-se partidari de la independència sense embuts?
Segons el PSC, la nova alternativa que aviat prendrà cos polític s’ha constituït com un símptoma de la “falta de liderat” d’Artur Mas. Com que Reagrupament i CiU “són a l’oposició”, vol dir que els convergents no han estat capaços d’assimilar aquesta nova opció. El sofisma faria gràcia si fos una mica més intel•ligent. Si fos digne de qui el va enunciar ahir mateix. Com també és absolutament trampós dialècticament afirmar que els socialistes no veuen Reagrupament com a futur soci de govern perquè Carretero ha demostrat “poca serietat”. Reagrupament no farà un pacte de govern amb el PSC perquè no vol. Perquè precisament aquest rebuig forma part del carnet d’identitat de la nova força política.
El fracàs –si se’n pot considerar- és d’uns altres. Potser del mateix independentisme, que, quan ha aconseguit el suport social més important de la seva història, ha estat incapaç de mantenir-se en un govern sense perdre’n el sentit. Els dirigents d’Esquerra Republicana proclamen que, sense deixar de ser independentistes, han pres l’opció “madura” de la gestió del poder. Però aquesta “gestió” no només sembla antagònica amb el seu ideari i les seves intencions –només cal llegir el discurs que el president Montilla va fer l’altre dia al Parlament- sinó que, a més, les allunya. I podria arribar a fer-les impracticables. La pregunta bàsica que s’haurien de fer els militants i els dirigents d’Esquerra Republicana és si Catalunya té ara més opcions cap a la independència que fa sis anys. És a dir, si Catalunya s’ha musculat o s’ha desfibrat nacionalment des que ells fan de govern amb el PSC. La resposta a aquesta pregunta justifica el naixement de Reagrupament. I implica alhora una amarga sensació de nou fracàs.
