Per què odieu els Jordis?

"Quin mecanisme s'activa dins d'un cervell perquè un home pegui una altra persona que està plantant llaços grocs al carrer?"

Em pregunto una cosa honestament, amb l'honesta voluntat que algú, honestament, em respongui. Quin mecanisme s'activa dins d'un cervell perquè un home pegui una altra persona que està plantant llaços grocs al carrer. Se'm fa difícil entendre aquesta mena d'impuls irrefrenable. Diria el mateix si es produïssin diversos casos de persones agredides per col·locar banderes espanyoles al carrer o per fer pintades amb la rojigualda. És a dir, no m'ho pregunto des d'una posició sectària sinó des del dubte honest. Igual que m'ho pregunto quan un grup de joves (i no tan joves) es peguen per qüestions relatives al futbol o a qualsevol altre esport prou massiu com per generar esclats d'apassionada violència. És una pregunta bàsica, senzilla, i que em fa pensar en l'odi com a únic detonant. Un odi tan intens i profund que fa, per exemple, que molta gent desitgi que persones a les que no coneix passin 30 anys tancats en una presó sense veure els seus fills per una raó aparentment injusta. És un odi treballat. Aprofundit a base d'un esforç conscient i constant. 

 

Ho torno a preguntar perquè, segurament, molts dels qui llegeixen això són persones absolutament normals que desitgen que Jordi Cuixart i Jordi Sánchez passin trenta anys a la presó. És possible que aquestes persones normals siguin catalanes i, per tant, tenen informació de primera mà de qui són i què han fet, realment, els Jordis. Persones que han pogut llegir, escoltar i mirar mitjans d'informació de tot tipus i que, per tant, són conscients, encara que sigui subtilment, de l'aparent injustícia que suposa acusar aquest parell de rebel·lió. Malgrat tot això, aquesta gent normal vol que els tanquin. Que es fotin. M'encurioseix el perquè. De fet, m'encurioseix tant que m'agradaria saber d'on surt aquesta profunda convicció en la culpabilitat dels Jordis i aquesta intensa fal·lera perquè els tanquin per sempre. Ho pregunto amb total honestedat. Amb la voluntat d'entendre el mapa mental del país on visc. 

 

 

Per què? Segurament les respostes interpel·laran a estructures mentals que molts catalans assumim com intocables o com perfectes i justes. Ser nacionalista espanyol és absolutament legítim i, en moltes ocasions, hem simplificat l'amor per Espanya ridiculitzant-lo o associant-lo a ideologies feixistes o totalitàries. Sentir Espanya com a nació i marc ideològic ha estat una actitud mal vista per molts catalans. Ens n'hem rigut d'aquesta actitud i d'Espanya en general. Dels espanyols, de la bandera i de l'himne. Segurament, la concreció d'aquest menyspreu ha estat el procés d'independència que, en gran mesura, s'ha construït sobre la idea de que Espanya és odiosa. Imagino que aquesta manera d'analitzar la realitat haurà generat, en major o menor mesura, una quantitat enorme de rancúnia. Estem vivint moments on l'odi i la violència ens mengen en activitats i conductes quotidianes i, a sobre, una part dels catalans concreta aquest odi contra persones que estan patint condemnes de presó. Preguntem-nos per què i, sobre tot, què fem a partir d'ara.

 

Comentaris