Segons la primera accepció del Diccionari de la Llengua Catalana, plebiscit és la “consulta directa al poble d’un estat o territori amb personalitat política, per obtenir la ratificació d’una mesura o sobre la gestió d’una persona”. La segona accepció del Diccionari també és clara: “Votació de la població d’un territori per a la modificació de fronteres interiors o exteriors d’un estat, o el canvi de sobirania d’un estat”. Però, per què començo aquest article amb aquestes definicions?
Aquest dimarts es presentarà el manifest “Per un referèndum tant sí com no”, un document subscrit per una vuitantena de persones que rebutja la idea de celebrar unes eleccions plebiscitàries si el Govern espanyol impedeix els catalans celebrar la consulta el pròxim 9 de novembre, un fet, hores d’ara, més que probable. Entre aquestes personalitats signants hi trobem el catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la UPF, Vicenç Navarro, defensor del dret a decidir i de l’Espanya federal; la monja benedictina Teresa Forcades; el president d’Els Altres Andalusos, Lluís Cabrera, o l’exrector de la UPC, Josep Ferrer. Cito aquests noms perquè són els pocs que hores d’ara es coneixen. Avui tindrem el llistat complet. El que em sorprèn més, però, és que en aquest manifest plantegin “recórrer a la desobediència institucional per tal que el poble català s’expressi democràticament”. Possiblement, la desobediència institucional és el camí més ràpid i més sonor. Fer la consulta el 9 de novembre sense el permís de l’Estat espanyol seria una magnífica provocació, totalment legítima i democràtica. Però… és el més convenient si es vol que se’ns prengui seriosament, no només a Europa, sinó també aquells països que algun dia hauran de reconèixer Catalunya com a nou estat?
Un altre argument que fan servir els signants del manifest per fer tant sí com no el referèndum –per cert, només l’Estat pot convocar referèndums; Catalunya, consultes, segons l’Estatut d’Autonomia de Catalunya– és que “la fórmula plebiscitària suposaria situar en mans dels partits polítics el futur del procés”. Però és que, es vulgui o no, la independència de Catalunya es farà només a través de la Política. Els catalans independentistes, per primera vegada en la nostra història, estan arrossegant els polítics. Ho veiem cada dia. I sense aquesta pressió, ara no seríem en aquest punt del procés. Però són els partits polítics els que han de liderar el camí. El document afegeix que el fet que el procés estigui en mans dels partits polítics “podria fer que es reconduís a través d’un nou pacte amb el govern espanyol”. És difícil, però podria passar que l’oferta de pacte arribés. Ara bé, sigui quina sigui aquesta oferta, se sotmetrà, també a votació: independència o nou pacte. Per tant, el catalans decidirem el nostre futur.
I, per acabar, si finalment el Govern espanyol no autoritza la consulta i s’ha d’anar a unes eleccions plebiscitàries… Torno a la segona definició del Diccionari sobre la paraula plebiscit: “Votació de la població d’un territori per a la modificació de fronteres interiors o exteriors d’un estat, o el canvi de sobirania d’un estat”. Quin problema hi ha, doncs? Cal esgotar totes les vies, encara que es tingui pressa.
