No en tingui cap mena de dubte: el comunisme ha triomfat. I on diu comunisme posem-hi socialisme, que és lo mateix. Veuran. Algú creu que estem debatent el finançament? Ca! Quan diem finançament parlem d’anivellament, aplanament, arrasament. Com ha dit Zapatero des de Itàlia el nou acord “millorarà el finançament de totes les comunitats autònomes”. El què dèiem: comunisme. Piconadora. Tant suar per acabar sent uns metres quadrats d’igualitari pàrquing de supermercat. Així és, així serà. Paraula de Formigó.
Perquè hi haurà acord i serà… com tots els pipicans que hi ha a Catalunya. Perquè el problema no és aquest, el problema és una altre. Guaita tu, ja és ben curiós que la democràcia estigui ofegant Catalunya. Ja és ben curiós que en el moment que es decideix que tot l’estat sigui igual (llegeixis cafè per a tots i a Catalunya gotes de salfumant i d’altres licors letals) Catalunya comença un procés d’ensorrament i les altres comunitats d’enlairament. Què està passant? Però què està passant des de fa anys?
El franquisme i la transició democràtica es donen la mà. El feixisme i el comunisme. I si abans eren cops de porra, tortures i pors, avui amb una fulla d’excel, dos power points i un somriure et poden destruir. I sí abans no teníem drets, ara no et serveixen de res els drets. Res és la paraula. Res. I això és només l’inici. L’operació per liquidar Catalunya no s’ha aturat mai. I espera’t.
Falta poc perquè passi una cosa que decidirà el nostre futur. Queda poc perquè vagin morint totes les persones que encara poden donar un testimoni directe, per exemple, de
Quan ens quedem sense memòria, i si no sabem mantenir-la vida, no s’amoïnin, arribaran d’Alcorcón, Jaén, o Palencia tràilers sencers plens de memòria, de memòria espanyola. Perquè els consumim, com qui li fot mossada a un croissant darrera un altre. Arribarà un dia que, mica en mica, anirem tornant-nos borrosos, com si ens esborressin amb una goma. No és cert el què dic? Cada dia m’he de justificar perquè parlo català, perquè faig això, perquè faig lo altre… Això és esgotador. És doblement esgotador en una societat aparentment democràtica. Aquesta és la trampa. Una dictadura té una justificació, un alè, un impuls. Ara, ara què? Ara vota i rebota.
Rossend Llates, escriptor i periodista de
La majoria se’n van adonar. Inclús, els que com Miravitlles van ser un fervents comunistes. Tots se n’adonen. Se n’adonen que la dualitat dels extrems mata Catalunya. Ahir uns, avui uns altres. És igual. Catalunya mai, mai, mai podrà ser i viure amb aquests sistema esquizofrènic i que nega la llibertat. I la llibertat és el garant de la democràcia, no pas al revés. Si la generació de
