Després d’arribar aleatòriament i casualment a presidents tenen ja, i des de fa uns dies, cada un, el seu govern. Seu, sí: ho sentim a dir molt, això, als mitjans de comunicació, i sembla clar que no incomoda ni sorprèn gaire: “el govern de Quim Torra”, “el govern de Pedro Sánchez”. Simptomàtic, sens dubte, de com es concep la política generalment i del poc representativa que és en realitat: perquè quelcom que és d’algú no és de tothom, no ens enganyem.
La concepció personalista i possessiva d’allò polític que, de fet, és el poder, forma part i sosté les estructures del patriarcat i està tan acceptada com que “la dona de Joaquim Forn” parli a la ràdio, o que “la dona de Bárcenas” hagi pagat fiança: no sorprèn pràcticament ningú que no tinguin nom propi, aquestes dones, quan es parla així d’elles, ni que siguin cada una d’un senyor. Les dones i el poder han estat i són, culturalment, una propietat poc qüestionada.
No hem arribat gaire més lluny que el liberalisme del segle XIX: les dones eren un bé dels homes, i així ho regulaven les lleis a través del vincle obligat de la tutela, i les institucions les dirigien i encarnaven només homes. Uns quants, però: els que arribaven al poder o en formaven part tradicionalment.
Que el poder sigui una propietat i que els governs tinguin nom propi de senyors porta a qüestionar-se poc, llavors, els repartiments que fan els presidents de les conselleries i dels ministeris: malgrat hi hagi negociacions darrere, segurament reunions i decisions de més d’un, el cert és que en l’escenografia mediàtica allò que es reflexa és, un cop més, que el president organitza “el seu govern” i decideix qui manarà en quins determinats àmbits. I així, sense aturar. Tampoc estem tan lluny, doncs, dels sistemes polítics presidencialistes americans, no?
Llavors jo m’he perdut, perquè aquesta política ?ho hauríem hagut d’haver après ja? no és gens representativa: és possessiva. I, veient tot el que cal resoldre, no pinta que un senyor i “el seu govern” puguin arreglar les necessitats fonamentals, per ara no cobertes, de milions de persones: parlo de vida sense violència, parlo de tenir les factures pagades i poder treballar amb calma i sense emmalaltir perquè el sou és precari, parlo de poder viure de lloguer, i parlo, si de cas, d’un següent nivell, quan tot això estigui resolt: de poder créixer les persones tècnicament, professionalment, feliçment.
No ho veig jo, que la política possessiva i patriarcal, la dels senyors que de sobte són presidents i tenen governs d’ells sols, pugui arreglar tot això que és de tanta gent: no quadren, la primera persona del singular i la primera i la tercera persona del plural.
En el món de la política possessiva, però, “Consell de Ministres” (en castellà “ministras”) en femení, però, no podrà ser, eh?… que en aquest cas el femení no és representatiu.
