“Cada vegada que vostès ens diguin colpistes, nosaltres els direm feixistes”, clamava Joan Tardà des del seu racó del Congrés. Tant se val, els seguiran insultant. El que, per contra, a mi em sembla un error garrafal és la tendència de l’independentisme català a llançar el qualificatiu de “feixista” cap a les expressions més agressives del nacionalisme espanyol.
M’explico. Si bé el feixisme italià va influir poderosament, els anys trenta, en la versió espanyola del totalitarisme, la ideologia equivalent, el falangisme, presenta algunes característiques ideològiques i polítiques que diferencien clarament les camises blaves de les negres. Per exemple, el feixisme italià és clarament corporativista mentre que, per contra, el falangisme centra la seva proposta en la família i el municipi, com a conseqüència d’una major incidència de la tradició catòlica en l’organització política i estatal espanyola. Molt més lluny encara queda el nazisme, que s’adreça al poble i la raça. Els nazis ni tan sols són especialment anticomunistes, com va provar el pacte Hitler-Stalin.
Però la diferència més clara és que el feixisme sorgeix en un estat de nova creació, que intenta fer-se un lloc en el context geopolític de principis del segle XX. Això li confereix al feixisme italià una inclinació futurista, expansiva. En canvi, el falangisme es forma en un estat vell i decadent, que acaba de perdre les últimes possessions ultramarines. El falangisme té una projecció nostàlgica, historicista, molt connectada amb la melanconia de la generació del 98. I, sobretot, el falangisme té com a idea nuclear el combat contra el que ells consideren disgregació interna. “Que todos los pueblos de España, por diversos que sean, se sientan armonizados en una irrevocable unidad de destino”, deia José Antonio Primo de Rivera. “Unidad de destino” i un estat fort. Res a veure amb el corporativisme italià. “El nuevo Estado será constructivo, creador. Suplantará a los individuos y a los grupos, y la soberanía última residirá en él, y sólo en él“, afirmava Ramiro Ledesma. L’Estat, sempre l’Estat. I la sobirania fèrriament atrapada.
El falangisme ideològic lliga tan bé amb l’actual nacionalisme espanyol que ningú el fa servir com a insult. “Mi padre no era ni de izquierdas, ni de derechas. Era falangista“, ha dit cinquanta mil vegades el socialista José Bono. És la seva normalitat, és el seu castellanisme. Per tot plegat, crec que quan Tardà i la resta de representants electes de l’independentisme i el republicanisme diuen “feixisme” en realitat volen dir -i potser han de dir- “falangisme“.
