Perpinyà. Anys 80. Matí d’un dissabte assolellat. L’autobús urbà s’atura en una de les parades cèntriques de la ciutat. Entre els vianants que hi pugen, n’hi ha un que duu posat un impermeable xop i subjecta un paraigua regalimant aigua. Abans d’asseure’s, sospira, entre el passatge, com si li sortís de l’ànima: «quin xàfec!, no deixa de ploure». Els viatgers resten atònits. A la següent parada, l’escena es repeteix: un altre individu, equipat també amb roba de pluja, s’enfila a l’autobús com si estigués plovent a bots i barrals. I quan s’adona del passatger de l’impermeable, se li atansa i enceten una conversa, amb un to que es fan sentir, sobre les inclemències del temps. M’ha retornat aquest episodi de teatre experimental, entre l’absurd i el divertiment, que fou protagonitzat per uns joves rossellonesos, mentre llegia Ni ase ni bèstia (La Busca ed., Barcelona 2010). Es tracta del primer aterratge de David Vila i Ros (Sabadell, 1977) en el terreny dels contes a partir de la ficció, l’humor, l’imprevisible, el grotesc.
La compra és el conte que més m’ha enganxat d’aquest recull. Tant el protagonista com el context és fàcilment imaginable. I, fins i tot, t’hi pots identificar (anant a comprar per la mare, de menut, recordo haver fet trapelleries a les botigues). Però sobretot, et deleixes per saber com es resoldrà el relat. És tot un mèrit aconseguir crear aquell punt de tensió, que no et permet abandonar el llibre.
Malgrat que la fantasia és una constant en el llibre, l’autor assegura, fent una rialla entremaliada, que de ficció, gens ni mica: «potser a primer cop d’ull (les històries) us semblaran un pèl exagerades». De fet, per Ni ase ni bèstia hi desfilen animals parladors, monstres voladors, personatges nostrats (la Ventafocs; el rei Baltasar; el Comte Arnau; l’Alba i en Dídac d’El manuscrit del segon origen), els quals van existir (i continuen existint) en el nostre imaginari. «Els dracs viuen per sempre», diu la cançó dedicada a Puff, el drac màgic. Això segurament explica que Vila assenyali que els seus contes «estan basats en fets reals». La infantesa i l’adolescència, encara que configuri un passat romàntic, és un període cabdal en les persones. A més, amb Hollywood i els mites que va forjar, tot era possible. El setè art ha estat una factoria d’il·lusions que ha nodrit la imaginació dels nostres coetanis i, a voltes, el desig d’assolir nous confins. Per mitjà de Ni ase ni bèstia ens desplacem de Vimbodí a Nova York; de Perpinyà a les Antilles; d’Irlanda a St. Feliu de Llobregat; de Monells al planeta Mart… I quan passem per Estats Units, David Vila no passa per alt les batalles de Little Big Horn i Wounded Knee: «l’exèrcit nord-americà acaba d’arrasar l’inofensiu poblat dakota». El llibre és farcit de moments històrics trasbalsadors: «l’exèrcit nazi envaint Polònia, un calfred li recorre l’espinada»; «la crisi humanitària del Darfur arriba a uns extrems insostenibles»; «una bomba ha explotat en ple centre de Tikrit».
Per l’autor, els relats són de revolta: «estan fets per pensar, i és que pensar és la manera més subtil de transgredir». Justament perquè en els contes tot és possible, l’afany de voler canviar el món, tasca en la qual els que ja som una mica granadets també hi hem de ser, esdevé una aspiració d’allò més noble. Això era i no era…
