En aquesta data de l’any el moment és tradicionalment utilitzat per a retre comptes de la gestió empresarial. Ha estat, doncs, la data adequada per a fer públics els resultats de la gestió empresarial. Deuen ser dies de congratulacions i elogi dels mèrits dels empresaris que han obtingut els millors resultats. A Espanya, per exemple, destaca per damunt dels demés, el cas de Inditex, l’empresa que comercialment s’anomena Zara que, sota la direcció d’Amancio Ortega, ha aconseguit un lideratge mundial en el seu sector i l’acumulació d’un patrimoni a títol personal de 71.000 milions d’euros que aquesta setmana s’engreixaran amb 554 milions més pels dividends del grup Inditex. Tant és així, que la seva fortuna equival a la dels 24 següents més rics d’Espanya, segons es desprèn de la llista Forbes 2016. Ens estem referint al primer empresari del país cosa que des de Galicia era molt difícil d’aconseguir. Amb una talla més petita també ha destacat en aquest exercici l’evolució de Ciments Molins, que sota la direcció com a conseller delegat de Julio Rodriguez, hi ha incrementat la facturació en un 22% del nivell anterior.
A més a més, s’han començat a recuperar els preus del sector energètic que comencen a rescatar les empreses que travessen dificultats. La pitjor part del mercat del petroli ja ha recuperat un 17% l’any 2016. Si aquests resultats es mantenen, la positiva evolució actual seguirà sense problemes.
Aquest període ha modificat la importància i eficàcia relativa dels diferents països. La Xina i el Japó ha recuperat gran part del seu impuls. Mentre que Nigèria ha caigut en picat i fins i tot els països del golf pèrsic i l’Aràbia saudita han anat perdent posicions en el ranking internacional. En el cas de Veneçuela, abans país riquíssim, ara no poden cobrir ni el racionament dels productes de primera necessitat. A Caracas, de fet, no hi ha un autèntic govern sinó un caos total i un enfrontament de dues tendències polítiques que no semblen capaces de frenar almenys la caiguda.
Als EUA les respectives trampes o infraccions legals per part dels partidaris de Clinton i Trump dissipen les esperances de remuntar la situació de Pennsylvania, de Detroit i d’altres territoris que tenien esperances dipositades en el resultat electoral.
Enmig de tants problemes alguns països reaccionen amb decisions aconsellables i rendibles. Per exemple, Londres acaba de decidir l’ampliació de l’aeroport de Heathrow. Amb un cost de 400.000M d’euros i la creació de 70.000 llocs de treball.
Mentre l’economia fa intents de revifada, els països sembla que estiguin competint amb la seva pèrdua de prestigi o respectabilitat dels seus governs. Trump, per exemple, és l’encarnació de les maniobres més malignes i de assimilar el sistema vigent a Rússia o a la Xina. Acabarem enyorant l’època de cinisme de Richard Nixon com a president. Caldria, doncs, invertir la tendència i evitar les visibles mostres de possible corrupció o d’incapacitat dels dos candidats americans, especialment les del pintoresc gerent d’empreses hoteleres Donald Trump.
I enmig de tot plegat, es demostra que l’Espanya decapitada durant mesos sense govern és indicativa d’un mal sistema polític, molt generalitzat i preocupant per al futur de la democràcia.
Mariano Rajoy, diu l’opinió internacional, no és un home expressiu, però això no li ha impedit de tornar a la Moncloa a base de saber que el resultat electoral era una conclusió cantada abans les urnes. I que l’oposició van concórrer a la segona convocatòria sense més alternativa que agenollar-se o eternitzar l’espera d’una altra combinació. Per tant, es va quedar en silenci. Durant els últims deu mesos Rajoy s’ha limitat únicament a conservar la calma i esperar que cada grup es resignés al lloc que tenia destinat. Va ignorar les enquestes i les necrològiques polítiques i, sobretot, va mantenir la calma quan els socialistes no van aconseguir presentar un candidat capaç d’articular una alternativa. S’atribueix a González la frase de que Rajoy és en actiu el polític que més avança sense moure’s. I res més allunyat de la realitat. Probablement, Rajoy sigui l’únic que no es preocupa per la incertesa, que no es posa nerviós, i que té capacitat de gestionar el temps igual com té capacitat per resistir o ignorar les pressions a les quals pugui ser objecte. En el fons, continua sent aquell lector de cròniques de ciclisme que assegura només fullejar el diari esportiu Marca. El seu èxit és oferir que l’ataquin segons la seva caricatura, cosa que el fa, ara com ara, imbatible.
En convocatòries anteriors, va tenir dues derrotes consecutives, però al 2011 va sortir vencedor, i just després, es va haver d’enfrontar a les controvèrsies provocades per les reformes contra la crisi del 2012 i a tots els escàndols de corrupció del seu partit. I dues convocatòries electorals i 316 dies sense govern després ha aconseguit mantenir-se a La Moncloa sense moure un dit. Seria un bon pas per a començar el mandat que gosés fulminar l’ambaixador davant l’OCDE, José Ignacio Wert, atès que un país en crisi no pot fer una despesa anual de 700.000 euros a fi de que es pugui passejar olorant les flors del seu bonic i car jardí.
