Per desempat, o per necessitat

"La manca d'acord entre les forces republicanes majoritàries clama al cel i comença a ser fins i tot sospitosa"

La pressió sobre els partits independentistes per aprovar els pressupostos de Sánchez hauria de ser de les fàcils de resistir. No només per motius de dignitat pura i dura, que en sobren a grapats, sinó des de la pura racionalitat política. Ni era veritat que en depengués la pujada del Salari Mínim (ja està aprovada pel Consell de Ministres), ni ho és que el no als pressupostos obri la porta del govern d'Espanya a la dreta i l'extrema dreta, perquè ningú no dubta que Sánchez els prorrogarà i xutarà la pilota endavant. I si no ho fa i convoca eleccions, serà perquè les enquestes li diuen que guanya. De fet, si l'aposta estratègica de Puigdemont i Junqueras és donar oxigen al PSOE perquè es considera que només amb aquest partit al govern d'Espanya es pot arribar a una solució política democràtica per al conflicte català, probablement la millor manera de fer-ho sigui aquesta: deixar que Sánchez vagi a eleccions, ara o al 2020, podent dir que no va cedir al chantaje de los independentistas. Una victòria electoral del PSOE permetria refer la majoria de la moció de censura, però aquest cop amb quatre anys per davant i una negociació de la investidura on, aleshores sí, no hi hauria excusa per no parlar de política a fons.

 

He dit "si l'aposta estratègica és donar oxigen al PSOE" perquè en realitat no sabem quina és l'aposta estratègica, ni tant sols sabem si hi ha una aposta estratègica o n'hi ha dues, o tres. Distreure's amb el debat de PGE sí o PGE no, per tant, no és més que una nova manera d'amagar l'ou i no anar a l'arrel del problema: la inexistència d'un acord entre les forces republicanes majoritàries sobre com tornar a avançar cap a la independència. Havent passat ja un any des de les eleccions del 21D, aquesta manca d'acord clama al cel i comença a ser fins i tot sospitosa: potser resulta que tant JxCat com ERC viuen millor sense acord. Potser resulta que Puigdemont pot continuar alimentant des de Waterloo el somni de la investidura, el retorn i el momentum rupturista sense cap cost per a ell, perquè la culpa que tot això no passi sempre se li podrà atribuir a ERC. I potser resulta que Junqueras veu com la inacció política i el protagonisme de la lluita antirepressiva no només no castiguen el seu partit, sinó que semblen premiar-lo fortament a les enquestes.

 

 

Lamentablement, és possible que aquest bloqueig només es pugui desfer quan ERC i JxCat desempatin a les urnes i la gent doni clarament a un dels dos l'hegemonia. Potser així el perdedor assumirà l'estratègia del vencedor. I si aquest desempat clar no es produeix, potser caldrà esperar que les circumstàncies siguin encara més extremes ("Un 155 inmediato, amplio y sin límite de tiempo") perquè se n'adonin que la unitat d'acció és estrictament imprescindible quan tens al davant un estat disposat a tot per mantenir la seva integritat territorial. Des d'aquesta columna no ens cansarem de reclamar-la.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?