La diferència entre les campanyes electorals dels dos partits hereus de Junts pel Sí està marcant aquests darrers dies, i també els resultats de les enquestes. Amb un president i quatre consellers legítims a l’exili; amb un vicepresident i un conseller -també legítims- a la presó; i amb una suspensió de facto de l’autogovern, no es va aconseguir fer una llista única i transversal, ni tan sols pactar uns quants punts programàtics comuns. El resultat: un bloc dividit i enfrontat en unes eleccions il·legítimament convocades, on la temptació d’entrar a competir per aconseguir ser la llista més votada, poc a poc va agafant forma i color.
Així ho estan demostrant durant la campanya els republicans catalans. ERC va entrar amb molta força, però no sembla que la tendència es mantingui. L’actitud d’indiferència vers la llista de Carles Puigdemont i la insistència en que si són la llista més votada el president serà el seu candidat, contrasta amb les reiterades declaracions -oportunistes o no- del candidat de Junts per Catalunya dient que si és investit president entrarà al Palau de la Generalitat acompanyat dels membres del Govern legítim, el que inclou evidentment els consellers d’ERC. A llarg termini, l’única manera de derrotar un Estat que prioritza la repressió al diàleg i la imposició al pacte, és la unitat que caracteritzava el Govern de Junts pel Sí, encara preservada a Brussel·les, amb membres de l’Executiu d’ERC i del PDeCAT.
L’èxit de la llista de Puigdemont rau, segurament, en la intel·ligència política de saber interpretar el moment històric. Després de la victòria de l’independentisme i del Govern català amb la retirada de l’euroordre de detenció, els esforços caldria posar-los en trobar els punts en comú que, sigui quina sigui la llista independentista més votada, portin a restaurar el Govern que l’Estat va aniquilar en qüestió d’hores. I que intentar restaurar-lo sigui una prioritat absoluta. Amb totes les conseqüències.
