Per bé o per mal, petroli barat

"Les repercussions d'una rebaixa de preus poden ser múltiples i diverses. No únicament pel que fa als diferents països productors o consumidors, sinó també en relació a d'altres esferes d'activitat"

Escriure i opinar a final d'any obliga en certa manera a fer-ho amb la deguda perspectiva i a dedicar un moment a valorar d'on venim, on anem i quins són els reptes que tenim plantejats. I, en aquest sentit, sembla que tothom pot coincidir en que segurament el fet nou més important que s'ha produït és el relatiu a l'economia del petroli i a una espectacular baixada de preus que pot beneficiar a uns i perjudicar a uns altres, però que amb una o altra mesura afecta tothom i fa que bruscament les coses ja no siguin com abans. "The Economist" ho resumia amb un títol ("Sheiks versus shale") que descriu una part del que ha passat. Bàsicament, en mig any, el petroli ha baixat d'un preu de $ 115 el barril a 70 dòlars avui. El primer afectat és naturalment L'OPEC (l'organització de països productors i exportadors de petroli que es reuneix periòdicament a Viena i que té com a principal objectiu l'estabilització de preus al mercat internacional i que ara ha estat incapaç de preveure les conseqüències de produir per sobre de la demanda existent i de calibrar els efectes de la producció de "shale" principalment als EUA, és a dir, de la irrupció d'un nou en derivat de roques o pissarres bituminoses que ha fet, als preus anteriors, rendibles uns 20.000 pous, només als EUA, que ja representen la tercera part dels 9 milions de barrils diaris de producció nordamericana. El mercat ha passat, doncs, d'una escassetat a un excés de capacitat que era rendible explotar a uns preus tan alts.

Naturalment, tothom parla de la fira segons en ella li ha anat. I allò que és una benedicció per als països consumidors pot ser, en canvi, un problema terrible per als productors – exportadors. A Espanya, per exemple, la factura de la compra petroliera li representa un estalvi equivalent a un 1% del PIB suplementari, encara que les empreses distribuïdores no traslladessin al consumidor la totalitat de la millora. Per tant, de cara a una possible represa econòmica, si Rajoy fos una mica més articulat, capaç d'entendre i flexible, ja tindria un punt percentual de creixement. Als EUA, els càlculs ja s'han fet i sobre una factura mitjana de $ 3.000, l'estalvi serà de $ 800, és a dir, com si a cada assalariat li haguessin apujat el sou un 2%. Hi haurà també a la zona euro menys tensió inflacionista i, per tant, més marge per a que el BCE pugui combatre el perill de deflació a base de comprar més deute públic. En tot cas, un factor decisiu serà la durada de l'actual nivell de preus. Es, doncs, l'hora de les juguesques i contra l'opinió d'alguns països (a favor de retallar l'extracció), l'Aràbia saudita ha imposat el criteri de mantenir-la com un desafiament. S'ha observat també que Qatar comença a desenganxar-se del finançament de grups terroristes d'islamisme radical per a arrenglerar-se en recolzament als Emirats Àrabs Units que també subvencionen causes violentes, però menys extremistes que els jihadistes del ISIS de l'Irak i del Llevant. Mentres tant als saudites volen mantenir la situació present amb la finalitat d'expulsar del mercat els productors amb costos alts que no podrien perdurar en les actuals condicions.

Ves a saber si Repsol no s'ha equivocat amb la compra de Talisman a preu molt alt i comptant amb un promig de preu a 90 durant el conjunt dels dos exercicis vinents. Es clar que a La Caixa també han demostrat poca perspicàcia en casos com el d' incorporar-se a l'Erste Bank d'Àustria que acaba de reconèixer pèrdues de € 1.800 milions. Ja se sap que no tota la quiromància té bola de cristall i que aquestes coses solen passar quan no se sap ben bé davant de qui s'ha de respondre de la gestió d'entitats d'aquesta naturalesa. Al capdavall, hi ha compres d'entitats financeres que com la del Banc de Florida ( i la "mansión para recibir") de l'aznarista en cap, és a dir, Blesa, es fan per a propiciar negocis del "supremo" amb Jeb Bush, precandidat república per a les presidencials, accionista de l'empresa de mines d'or més gran del món on actualment fa feina d'influències a l'Amèrica Llatina l'home a qui el fill i germà de presidents va saludar en un discurs a Miami de president de la "República Espanyola" quan, en realitat, ara només ho és de la FAES on destaca la tasca del secretari d'estat Garcia Legaz i de l'íntim amic i predilecte col·laborador de tots dos: el niño Nicolás.

Pel que fa als països productors, les conseqüències han estat nefastes. Noruega, p. ex., tenia la corona molt alta (ja ha perdut un 10,7% en la paritat i el Fons estatal més sòlid del món i ara travessa serioses dificultats. Rússia també ha experimentat el final del miracle econòmic i ha vist com s'ensorrava el ruble. És més tota la política de Putin d'agressivitat basada en la riquesa en recursos naturals se'n ha anat en orris. S'han esfumat aquells turistes de gran despesa i compra d'apartaments a la costa catalana. Amb la crisi del ruble s'ha fet palès el fracàs estratègic d'un Putin que només podrà recuperar un cert marge de maniobra si es retira d'Ucraïna per a restaurar un mínim de confiança. Un altre afectat és el nacionalisme escocès que quan parla del "nostre petroli" referint-se al del Mar del Nord, està pensant en una peça fonamental per al finançament d'un nou estat independent que seria com una Noruega catalana. El SNP afirma en campanya que, amb el petroli, Escòcia tindria la 6ª renda per càpita més alta del món sencer. Així doncs, ara mateix fallaria l'aritmètica de Salmond. Queden encara 24.000 milions de barrils, després de l'extracció dels 42.000m. que ja s'han obtingut, però, naturalment, s'han de multiplicar pel preu vigent. I caldrà tenir present que el sector necessitarà inversions per a mantenir-se competitiu en un mercat més volàtil que no pas en el passat i amb uns marges més reduïts. En conjunt, es pot afirmar que el col·lapse del preu dels hidrocarburs pot representar un perill real per al sistema financer global. Els bancs nordamericans, p. ex., tenen un risc de $ 10,4 "trilions" amb empreses que algunes són susceptibles de fer fallida. En tot cas, els pronòstics indiquen que, si hi hagués ensopegades, podrien ser contagioses tal com ja va passar amb el "crèdit default swaps" de la crisi immobiliària i les hipoteques "subprime".

Així, doncs, en una mena d'efecte dòmino les repercussions d'una rebaixa de preus poden ser múltiples i diverses. No únicament pel que fa als diferents països productors o consumidors, sinó també en relació a d'altres esferes d'activitat. Sense anar més lluny, tenen el mateix interès o justificació el cotxe elèctric o els híbrids si la benzina és barata? Podrien tenir sentit els desplaçaments per a comprar els centres comercials tipus Barnasud o Tres Cantos que, de moment, havien defraudat les expectatives? Val la pena mantenir les operacions de "stripper oil" que segueix explotant les escorrialles dels pous descartats amb una producció de degoteig de dos barrils al dia? Als EUA, aquesta font abandonada segueix rajant tant de volum com tota la producció de Qatar, però segurament no seria rendible ni fer reparacions per a allargar el procés d'esprémer fins a l'ultima gota. Es en mig de totes aquestes distorsions que l'Arabia Saudita i Emirats Arabs Units van culpar els països productors que no pertanyen a l'OPEC de tot el que està passant i van reafirmar la seva decisió de mantenir els actuals nivells de producció. El ministre saudita del petrolec Ali al Naimi va manifestar que estava disgustat al 100% per una baixada de preus que, en 6 mesos, ha estat del 50% i que el factor decisiu a l'hora de causar el problema ha estat la falta de cooperació dels països que no són membres de l'OPEC. Són aquests els responsables de la manca de col·laboració, de la informació esbiaixada i de l'especulació que ha continuat pressionant els preus a la baixa. Ho va dir a la Conferencia de l'Energia que s'ha celebrat a Abu Dhabi i on va propugnar que es deixés produir als més eficients. No es va pronunciar, però, sobre un possible calendari de recuperació. El seu col·lega dels EUA, al Mazronei li va fer costat i va titllar d'irresponsables alguns països que van per lliure. Junts, els dos països garanteixen 30 milions de barrils diaris i ho faran encara que baixi la demanda a Europa i a l'Asia. Segons ells, la correcció de l'excés d'oferta l'hauria de fer el sector "shale" dels Estats Units que té uns costos de producció més elevats. Per tant, "les jeux sont faits et rien qune va plus".

 
 

Comentaris