L’independentisme pot estar entrant en un carreró sense sortida. Les detencions de nou persones, de les quals set se’n troben en presó preventiva sense fiança per ordre d’un jutge instructor de l’Audiència nacional, poden acabar amb el seu alliberament, però potser indesitjadament el que en succeeix és el processament i condemna per alguns dels delictes dels que se’ls acusa. Caldria esperar abans de parlar, uns i altres. Caldria també no fer tan soroll, que ja es veu que escalfa els ànims. Però estem ja altre cop en descompte electoral i tothom en vol treure profit.
Tot i que caiguessin en el buit les acusacions de terrorisme o preparació per a la rebel·lió, que sense dubte s’han conegut malgrat el secret del sumari perquè els extrems continuïn ben tibants, el que fins ara han declarat davant del jutjat dos dels detinguts ja resulta prou preocupant. Sembla obvi que hi ha qui ja està arribant a la conclusió, i esperem que siguin sempre una minoria anecdòtica, que no hi ha revolució sense pagar un preu i que els danys col·laterals poden ser greuges sobre els altres i/o sobre qui la fa.
És versemblant pensar que el que ha passat en els darrers anys a Catalunya és la seqüència viscuda per una gran quantitat de gent intentant fer possible una revolució sols amb somriures. Però ni la quantitat de gent convençuda era prou, ni qui havia de patir-la com a objecte passiu se la va prendre en broma. I així la majoria dels que aleshores somreien ha iniciat el camí cap a la sensatesa, doncs sense abandonar el somni, han acceptat – tot i no dir-ho- que el procediment no era l’adequat.
Tanmateix, si encara hi ha qui de manera recalcitrant es manté en la idea i canvia la tàctica per una molt més dràstica, potser els detinguts en formen part. I per no caure en la banalització de la violència, o senzillament per prudència, fora bo que els nostres governants, sense renunciar a les seves idees, com a mínim expressessin la condemna de tota violència que tingui com objectiu la independència de Catalunya. I si no ho fa fan, emparant el seu silenci en la presumpció d’innocència, almenys haurien de callar, esperant a veure si els materials, els plànols i els perfils que en xarxes socials gasten els detinguts esdevenen indici d’una (indesitjada) culpabilitat. Perquè són ells, de tant defensar-los, els que posen en perill la vessant pacífica (majoritària) de l’independentisme. Si fos cert que els han posat un parany per criminalitzar el moviment, la única maniobra intel·ligent fora no caure-hi. Perquè sigui certa una cosa o altra, per aquí no s’arriba enlloc.
