En absència de matriu democràtica, les dues fonts de legitimació principals del règim del 78 han estat, les darreres dècades, una gestió mítica del relat popular del 23-F i, posteriorment, la creixent utilització dels atemptats d’ETA -no pas els d’altres organitzacions- com a elements d’autoafirmació política. La qüestió és que el vell cop de Tejero comença a quedar massa lluny i, a més, Bárbara Rey i la resta d’amants emèrites no ajuden gens. Per si fos poc, els atemptats gihadistes donen poc marge de legitimació política perquè no permeten fer discursos sobre la unitat d’Espanya, la Constitució i la monarquia.
En el passat i com a periodista vaig cobrir molts atemptats d’ETA a Euskadi, Madrid, Catalunya i Andalusia. I per això vaig poder constatar l’evolució del tractament que se’n feia des de l’Estat, cada cop més propagandístic. L’any 2000, per exemple, en la manifestació contra l’assassinat d’un fiscal a Granada, la Delegació del Govern a Andalusia va situar en 200.000 els assistents. Una xifra oficial delirant per a una població total de 230.000 persones. Però és que en aquella època Madrid estava en el moment més intens d’una batalla propagandística, a més de policial, a qui li importava la veritat?.
Ara no ho tenen tan fàcil. En cap cas Felip de Borbó no ve a Catalunya a buscar legitimitat, sinó a imposar autoritat. I no ha estat possible muntar-li una manifestació amb banderes espanyoles que li vagi al darrere… I per a tot això no estava preparao.
