Pepe Borrell

"Sempre hi ha algú que, sortosament, des de l'unionisme ens apressa per cercar el bon camí de sortida"

Per molt malament que, massa sovint, ho faci l'independentisme sempre hi ha algú que, sortosament, des de l'unionisme ens apressa per cercar el bon camí de sortida. L'home que millor representa aquesta funció en l'actual govern de Pedro Sánchez no és altre que el seu ministre català més emblemàtic i amb més experiència, Josep Borrell.

 

Josep Borrell i Fontelles es veu a ell mateix com un home brillant que abandonà, ja fa molts anys el paisatge feréstec i decadent del Pallars, per instal·lar-se a la suposada civilització de Madrid. A partir d'aquí, desenvolupa i conrea un ressentiment, sense sentit com la majoria de ressentiments, envers tot allò que li pot fer recordar el llegat rebut, ara deixat enrere, com són la llengua, la cultura, simbologia etc., quedant-se amb el folklore, imagino que la família i algun record de fustes i rems a la travessa d'un riu. En aquestes circumstàncies comença a fer carrera i demostra amb prestesa i solvència que el noi de la Pobla de Segur té molt camp per córrer a la capital d'Espanya, llavors encara amb Franco de cap d'Estat. El seu amor pel 155 comença aquí a forjar-se.

 

Essent com era una persona d'ideals progressistes es fa socialista a Madrid, d'on fou regidor, branca jacobina capitalina i comença, ja de bon inici, a expulsar dels seus porus molta arrogància, fatxenderia amb no poques dosis de mala llet contra adversaris convertits en enemics, l'estil de Guerra guanyava adeptes i voluntats a les files del socialisme. Acostuma a anar per lliure, atès que ell, per la seva vàlua professional i intel·lectual no ha necessitat com altres, padrins ni valedors, artefactes sobrers tan de l'estil de la política espanyola i catalana. Aquesta, juntament amb la del centralisme, és una de les seves marques personals i intransferibles, Borrell va a la seva la qual cosa li ocasiona, en no pas poques ocasions, diferències i detractors, especialment a l'aparell, a la pròpia casa socialista. Quan a la fi dels noranta guanya les primàries del PSOE davant del gris i llagoter Almunia és el propi partit qui l'assetja i l'enderroca. I en part és lògic perquè a la seva arrogància s'hi afegeix una irreverència que no deixa indiferent a ningú. Haver-lo sentit dir al Parlament Europeu que Pasqual Maragall, essent socialistes tots dos, era de la mateixa espècie que Umberto Bossi, demostra que ni la lleialtat ni l'amor per la veritat, són uns dels seus punts forts. 

 

Amb la Generalitat ja dempeus, demostra ser un dels polítics més bel·ligerants i contraris a l'autogovern català, posant des de la secretaria d'estat d'hisenda i després a obres públiques com a ministre tots els pals possibles a les rodes de l'autogovern. Defensor de la LOAPA i en coherència contrari al desplegament autonòmic, fou un dels grans impulsors que el PSC no guanyés mai unes eleccions al Parlament de Catalunya. Pujol mai li podrà agrair l'enorme i impagable servei fet a la seva causa personal i electoralista.  

 

 

Ressentit, centralista, sectari i dogmàtic i un gran enamorat de la seva persona i de les qualitats que també els enemics li atribueixen, així és Josep Borrell a qui la vida política ha semblat acabar amb ell en vàries ocasions però ell sempre acaba rebel·lant-se a l'ostracisme i torna d'on creu que no hauria de marxar mai. Ja amb Zapatero se'n va al Parlament Europeu on en qualitat de president de l'eurocambra fou un dels grans perseguidors de l'oficialitat del català, en el mateix temps que el Gaèlic irlandès fou ascendit a categoria de llengua oficial. Es veu que els problemes tècnics d'una llengua com el català no eren els mateixos que els d'una altra com el Gaèlic, llengua de signes i tres no pas quatre intel·lectuals i parem de comptar d'un país, això sí independent com la República d'Irlanda. L'episodi de donar a un desconcertat i superat vicepresident portuguès l'ordre de prohibir adreçar-se a la cambra al diputat Bernat Joan tot esperant que parlaria en català quan en realitat ho feu en alemany, palesa que el seu dogmatisme s'empelta o s'amara de l'histerisme o histrionisme propi d'aquests personatges que creient-se llestos acaben pifiant-la amb qüestions quasi sempre banals o absurdes. Ser el ministre Abengoa en qualsevol estat europeu seria motiu ja no de dimissió sinó d'impossible incorporació. Borrell també ha estat un perfecte peó de les recurrents i immerescudes portes giratòries i és que homes com ell no en tenen mai prou.  

 

Avui és ministre d'exteriors, d'entrada un gol, no pas l'únic, del col·locat a la Moncloa per l'independentisme Pedro Sánchez. Fora en llurs viatges el ministre d'exteriors, per fer-nos la guitza, igual que vol prohibir ambaixades que de veres són delegacions autonòmiques, sovint es presenta com a un català contrari a la independència en un govern moderat i no corrupte a diferència del que hi havia fins fa ben poc a Espanya encapçalat llavors per Mariano Rajoy. Si repassen el currículum del "compañero" Borrell, qui ho vulgui entendre i veure, comprovarà que ni exerceix de català, ni és cap persona moderada i que la corrupció se l'ensuma, l'acompanya i l'acarona de ben a prop.

 

Comentaris