Cada cop que un polític parla d’alguna cosa, fins i tot encara que no sigui el “monotema” del procés, es fica en un jardí d’on es difícil sortir i que en molts casos significa perdre un bon grapat de vots. En puc pensar unes quantes, de situacions transformades en jardins intricats.
Les classes passives (quin nom!) estan revoltades perquè se’ls hi ha apujat la pensió en un percentatge inferior a l’IPC. Em pregunto si, a banda de saber que hi ha qui somia en guanyar algun dia un sou com la màxima pensió que ara mateix es paga, recorden que no cobren la pensió en raó del què han pagat, ans de les rendes personals de la gent que és activa quan les cobren. Els de Podem diuen que l’envelliment paorós de la societat espanyola (a Catalunya no és diferent) no és l’element clau en aquesta gravíssima situació, però és que a Podem pel que sembla sols es llicencien en Ciències Polítiques. La resta de la gent té força clar que no hi ha sortida i que encara és veurà més depauperat el poder adquisitiu no dels que ara es queixen, ans dels que venim darrere seu. El Govern espanyol ha hagut de deixar en mínims històrics la guardiola de les pensions, (unes pensions, per cert, que va implantar Franco per forçar un estalvi “pro futuro” que la gent individualment sols ser incapaç de fer) i una guardiola, també per cert, que no existia i que ningú diu que sigui sagrat dogma mantenir. De fet a aquest pas hi pot desaparèixer…
Mentre tant els rapers són condemnats a anys de presó per fer cançons que no sonen gaire bé. No tinc massa clar el límit, però dir que la llibertat d’expressió n’ ha de tenir no sol agradar als artistes, ni als periodistes, ni a uns quants partits polítics, però convindran amb mi que gràcies a gent amb pell fina però llengua llarga, l’espai de llibertat s’està quedant petit. Tot va començar condemnant qui negava genocidis, i ara ja tenim una fiscalia per a perseguir “delictes d’odi”. Però per suposat sempre odia l’altre, un mateix és simplement un ànima que expressa opinions, ni que sigui en llocs o moments inadequats.
I clar, finalment ens trobem amb el Rei. Molt abans d’arribar a aquest trist cul de sac on es troba la política catalana, ja hi havia recepcions amb reis. Fins i tot els més republicans van ser capaços d’entendre que si la gent no es reunís o rebés o saludés aquelles autoritats que en el seu món ideal no existirien, senzillament no podrien ni tant sols parlar d’acció política. Hi ha qui no creu en l’estat de les autonomies, altres als que els hi agrada l’exèrcit o en canvi qui el voldria abolit; per suposat entre els monàrquics també hi ha carlins, i no cal que tregui a col·lació que hi ha qui pensa que una dona com Colau no mereix governar Barcelona per molt que un percentatge de gent barcelonina hagi pensat que sí. De fet la majoria creu que fora millor qualsevol altra opció. Imaginem que el President del Govern no la rebés, que no fos acceptada en una reunió d’alcaldes amb majoria ideològica que li fos hostil. Ara ella diu que no anirà a la recepció amb el Rei perquè això del vassallatge està obsolet.. com si calgués a aquest rei o qualsevol dels monarques constitucionals europeus la genuflexió servil de la seva persona, i no senzillament una encaixada de mans. Lo dit, la cosa no va d’idees. I com no soc política, el jardí en què m’hi fico és del tot irrellevant: el que hem perdut és, junt amb el mínim sentit de la decència en l’ostentació d’un càrrec, quelcom que sembla haver quedat tan obsolet com el Rei, i, des d’aquell President Zapatero que no es va alçar de la cadira quan desfilava la bandera americana, crec recordar que es diu educació.
