Si no fos perquè és el ministre d’Afers Exteriors d’un país oficialment occidental, a José Manuel García Margallo se l’hauria de prendre per un d’aquells humoristes caiguts en desgràcia i que es mal guanyen la vida fent monòlegs en creuers de segona. Aquesta setmana, el cap de la diplomàcia espanyola, sí, el cap de la diplomàcia espanyola ha tornat a dir que (llegir amb to de cançoneta repetida Florido Pensil style) “una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea”. La diferència és que aquesta vegada Margallo hi ha afegit que aquesta eventual exclusió seria “pels segles dels segles”. I com afegitó, que Catalunya “vagaria per l’espai”. Ja queda molt poc perquè s’adverteixi a Catalunya que quedarà exclosa de l’escorça terrestre, sense dret a girar al voltant del sol i amb una pèrdua severa de la força de la gravetat.
Cap dirigent, cap ministre, cap president, cap governant hauria de tenir la vergonya de dir que una cosa continuarà igual pels segles dels segles. La que sigui. Només cal recordar, com ho fa l’informe Diana Esade, que el govern espanyol porta dos anys sent la institució que més s’equivoca en les seves previsions econòmiques d’un any per l’altre. El 2013 va preveure que l’economia espanyola patiria una davallada del 0,5% del PIB i finalment va ser d’un 1,2, és a dir, més del doble. Un govern que és incapaç de dir què passarà amb l’economia del seu país d’un any per l’altre sí que s’atreveix a pronosticar el futur de Catalunya pels segles dels segles.
És normal però que l’Estat Espanyol és prengui així les coses i més tenint en compte que just després del Big Bang es va crear la “nación española”. I al cap de poc –just abans de la creació de les Taules de la Llei- es va redactar la Constitució. Recordeu que des de Madrid el nacionalisme (català) es ven com una quincalla del passat. Això sí, no hi ha cap vergonya en assegurar que la “nación española” és la més antiga d’Europa, i això sí que és super-modern. Sigui com sigui, és evident que continuen pensant que aquest procés es fa en base històrica (cosa que es podria fer perfectament perquè així ho avala). Aquest procés consisteix en el fet que la majoria dels catalans d’ara (els nascuts a Catalunya i els que no) desitgen un escenari nou per a un país que se senten seu avui, en ple segle XXI. No és una qüestió del passat, potser ho és del present, però sobretot és del futur. D’un futur millor en què es vol ser un país com qualsevol altre del seu entorn, amb la mateixa poca llibertat que té “nación española” respecte Europa i el món. Ni més ni menys. Això sí, pels segles dels segles.
