Encertadament, els partits independentistes van fer caure Mariano Rajoy. Què menys, respecte a un govern immoral que havia ordenat agredir ciutadans pacífics fent cua davant de les urnes. Ara bé, passats els cent dies de gràcia, aquests mateixos 17 diputats (ERC PDeCAT) tenen idèntica obligació de rigor democràtic respecte al govern de Pedro Sánchez. Un executiu que, més enllà de declaracions boiroses sobre els presos, ha deixat meridianament clar que considera que els jutges espanyols són del tot imparcials -i, per tant, les futures sentències, també- i que no hi haurà referèndum d’autodeterminació a Catalunya.
Respecte al catalanisme polític, l’esquerra i fins i tot els escassos centristes espanyols sempre han tingut la convicció de ser el mal menor. Un punt menys de repressió respecte a una dreta espanyola salvatgement nacionalista i molt allunyada dels usos democràtics. Això val per a catòlics d’intersecció com Alcalá Zamora o per a reformistes de l’Ibex, com Pedro Sánchez, tant se val. Des d’una perspectiva històrica, tots ells han estat convençuts de la inevitabilitat del suport del catalanisme polític. D’aquí la gasiveria institucional respecte a la societat catalana.
Així les coses, ERC i PDeCAT poden donar temps, però no un xec en blanc. L’opinió pública catalana té bones raons per no creure en la independència dels jutges espanyols i no acceptarà una farsa condemnatòria. Inevitablement, la pilota és a la teulada del PSOE. I hi ha poc temps.
